06 d’abr 2020

Anar al contingut
El 'cas Harvey Weinstein': una de monstres

LARRY BUSACCA

El 'cas Harvey Weinstein': una de monstres

Idoya Noain

Hi ha secrets a crits i secrets xiuxiuejats. Hi ha secrets que una víctima decideix mantenir i secrets que algú compra amb diners, pressions, còmplices o poder. Hi ha secrets que s’han d’acabar i secrets que s’acaben. Tots són els de Harvey Weinstein.

Fa 11 dies, un article a The New York Times va revelar que el famós productor, que va irrompre fa gairebé quatre dècades en el cine independent amb Miramax per acabar convertit en un dels pesos pesants de la indústria del cine als Estats Units, portava tot aquest temps comprant amb desenes de milers de dòlars el silenci d’almenys vuit dones a les quals havia assetjat o agredit sexualment.

Era una explosiva exclusiva que diversos periodistes i mitjans feia anys que perseguien sense èxit, conscients d’indicis i rumors, frenats per aquell mur ensordidor construït amb contractes de confidencialitat, acords extrajudicials o inqüestionables dubtes personals de les víctimes per alçar la veu. Però el mur per fi queia. I amb aquell article va començar a desfer-se la complexa trama que li ha permès durant tot aquest temps a Weinstein –tan famós pel seu volcànic caràcter com per les seves agressives campanyes per als Oscars– esquivar ser definit públicament com un depredador sexual.

Patró d’abús

Cinc dies després, amb la tempesta pública ja desfermada i el clam d’uns quants perquè molts altres sumessin la seva veu de condemna, un altre article a The New Yorker va revelar acusacions encara més greus que inclouen casos de violació. La peça a la pàgina web incloïa una gravació, d’una operació policial, en la qual se sent Weinstein assetjant i reconeixent tocaments a una jove model italiana. Es va tatuar de manera encara més indeleble en la consciència col·lectiva la imatge del monstre.

Aquella imatge no ha parat de fer-se cada vegada més gran, ni més aterridora. Són més de 30 dones, per ara, les que han decidit posar-se sota els focus per explicar les seves experiències. Són actrius ara de renom i models, secretàries i assistents que treballaven per a ell, cambreres que aspiraven a entrar en el món del cine... I entre tots els seus testimonis és fàcil traçar el patró d’abús: dones joves convertides en preses, reunions organitzades en habitacions d’hotel, converses professionals que en un instant es transformen en íntimes, i un productor que es queda nu o gairebé, que demana un massatge o començar-lo, sol·licita sexe donant noms de famoses que suposadament l’havien concedit –i l’exigeix com a transacció per fer avançar professionalment– i és capaç d’amenaçar, d’exhibir-se, d’agredir...

Els testimonis i el treball periodístic també han permès entendre que Weinstein es recolzava en un elaborat sistema que depenia de la col·laboració d’altres. Hi havia assistents que organitzaven les reunions, portaven les dones a les trobades i després desapareixien. També hi havia empleats i directius de la productora que miraven de tranquil·litzar-les o els buscaven agents o treballs. I el productor tenia a la seva disposició una potent màquina d’advocats i relacions públiques: de la mateixa manera comprava silencis amb diners com complia les amenaces amb les quals feia xantatge a les seves víctimes, i aconseguia col·locar històries negatives sobre elles als mitjans de comunicació.

Por, poder i complicitat

Era tot un muntatge basat en la por, l’abús de poder i la complicitat dels que ho sabien (la junta directiva de The Weinstein Company, encara que l’acomiadés diumenge passat i al·legués no saber-ho, coneixia de sobres els fets). També, en la vulnerabilitat de les víctimes. I ha funcionat fins que actrius com Ashley Judd i Asia Argento han sigut capaces d’enfrontar-se als seus propis fantasmes i aixecar la tapa de la fètida claveguera. «Les dones hem parlat entre nos-altres sobre Harvey durant molt de temps i és més que hora de tenir aquesta conversa públicament», va dir Judd.

Ella i algunes de les agredides ho han aconseguit. Entre elles hi ha moltes estrelles que, quan encara estaven de camí a la seva fama, Weinstein va considerar vulnerables: Angelina Jolie, Gwyneth Paltrow, Rose McGowen, Mira Sorvino, Rosanna Arquette, Léa Seydoux, Cara Delevigne... I la fama, aquesta vegada, ha servit per aconseguir una difusió gairebé inaudita de les veus de les dones que han sobreviscut a l’assetjament i a l’abús sexual, i que detallen el dolor, l’horror i els traumes duradors.

Per exemple: «Vaig dir no, de moltes maneres, moltes vegades, i sempre tornava amb una nova petició» (Ashley Judd); «estava en posició vulnerable i necessitava la feina. Això només fa augmentar la vergonya i la culpa»; «m’aterria, era tan gran, no parava, era un malson»;  «quan el veig em fa sentir petita i estúpida i feble. Després de la violació va guanyar» (Asia Argento);  «em vaig rendir, aquesta és la part més horrible, i per això ha sigut capaç de fer això tant de temps a tantes dones: et rendeixes i després sents que és culpa teva»; «ho vaig posar en una part del cervell i vaig tancar la porta. Sempre era culpa meva per no haver-lo frenat. Em feia fàstic a mi mateixa» (Lucia Evans); «era tan manipulador. Et qüestiones constantment. ¿Soc jo el problema?» (Laura Madden); «treballa molt per perseguir la gent i fer-la callar, fer-li mal. És el que fa» (Rosanna Arquette); «m’aterria que aquesta mena de coses li haguessin passat a tantes dones que conec i que ningú digués res per por» (Cara Delevigne); «ni tan sols s’amaga. Molta gent hi està involucrada i veu el que està passant, però tots estan massa espantats per dir res»; «era com un caçador amb un animal salvatge. L’atrau la por» (Emma De Caunes).

Maniobres fallides

Són molts els que creuen que les revelacions han arribat perquè, els últims cinc anys, Weinstein ha perdut part del poder que el va fer tan temut a Hollywood. El que és segur és que ha deixat de fer por. Va intentar fins a l’últim moment frenar la publicació del primer article, amb pressions a qui parlava i amenaces de demanda als mitjans, però la tinta es va assecar sobre el paper i va començar el seu enfonsament.

Des del 5 d’octubre passat, el productor està demanant públicament una segona oportunitat i en privat, en missatges desesperats, suport. No obstant, ningú sembla disposat a donar-li ni una cosa ni l’altra. La seva segona dona, amb qui té tres dels seus cinc fills, se’n divorciarà. Ha sigut acomiadat de la seva pròpia companyia. La policia de Londres ha obert una investigació i la de Nova York està repassant els seus arxius.

Weinstein ha sigut repudiat per pràcticament tots els aliats que tenia en la indústria i en la comunitat demòcrata, on les seves donacions i credencials en favor de causes progressistes (que ara molts polítics redirigeixen a causes benèfiques) li havien suposat amistat fins i tot amb els Clinton i els Obama (que van enviar la seva filla Malia a fer pràctiques a la seva productora). Tots s’han distanciat públicament d’ell, inclosos festivals com el de Cannes. Ha sigut expulsat dels Bafta. I ahir l’Acadèmia de Hollywood mantenia una reunió d’emergència. Hi ha en marxa una campanya sol·licitant que sigui expulsat de l’organització (de la qual segueixen formant part, entre altres, Cosby o Mel Gibson).

El seu cas, a més, ha sigut la gota d’un got que està ja està ple a vessar. Ha esclatat just quan es complia un any des que va sortir a la llum la gravació d’un altre home al qual diverses dones han acusat d’assetjament, el president Donald Trump, en la qual se li sentia dir: «Quan ets famós pots fer qualsevol cosa, agafar-les pel cony, pots fer el que vulguis». Arriba també mesos després del judici contra Bill Cosby per violació (que va acabar declarat nul) i de les sortides de Fox News del conseller delegat, Roger Ailes, i del presentador estrella, Bill O’Reilly, que van esmorteir amb milions de dòlars múltiples denúncies per assetjament. I coincideix també amb constants notícies de casos similars a Silicon Valley. 

Per això Weinstein ha obligat a mirar de cara una plaga social que no entén d’indústries, classes, races ni tampoc fronteres. Com deia l’actriu Emma Thompson a la BBC: «Això ha sigut part del nostre món, el món de les dones, des de temps immemorials, així que del que necessitem començar a parlar és de la crisi de masculinitat, de la masculinitat extrema».

El cas Weinstein, no obstant, també ha posat una lupa especial sobre la indústria del cine. La reacció de part d’aquesta comunitat –els «no coneixia aquest vessant seu» o «no ho vaig veure mai» que s’han llegit en desenes de comunicats– no és suficient per a molts. «Hi ha gent que diu que no en té ni idea (de l’assetjament sexual rampant), però ja no ho pot dir més», reflexiona en una entrevista telefònica Leah Meyerhoff, directora de cine i fundadora de l’organització per a dones cineastes Film Fatales. «No és una excusa. Si no en tens ni idea és que no estàs mirant, cosa que no vol dir que no existeixi».

Manhola Dargis, crítica de cine de The New York Times, ha escrit que el que s’ha descobert del productor «no és una aberració, és un símptoma comú i maligne de sexisme sistèmic, igual que els que el van facilitar, que s’encongeixen d’espatlles i ofensivament pregunten per què les dones no havien dit res fins ara». I també Cari Beauchamp, documentalista i autora de sis llibres sobre història de Hollywood, se sorprèn amb els que tracten el cas  Weinstein com si fos un incident aïllat. «Estan escandalitzats, ¡escandalitzats!, que una cosa així hagi passat, com si ell fos l’únic que hagués fet una cosa com això i l’únic que ho estigués fent ara. Part de la història del cine passa perquè les dones sovint han sigut cosificades a la pantalla. ¿Per què ens sorprenem quan són cosificades darrere de la càmera?». Beauchamp assegura que «quan un negoci és 90% masculí, aquestes coses succeeixen». 

I troba un patró repassant la història clàssica dels grans estudis: Louis B. Mayer a MGM, Harry Cohn a Columbia o Jack Warner a Warner Brothers. «Totes són històries del privilegi masculí. Creien que eren els reis. Feien servir el seu poder de manera abusiva».

En aquesta idea també hi insisteix la crítica de The New York Times. «Les dones van ajudar a construir la indústria, però durant molt temps ha sigut una aventura dominada per homes que sistemàticament tracten les dones com a inferiors», escrivia. «És una indústria que ha explotat  sexualment intèrprets joves i ha estampat una data de caducitat en les més grans. És una indústria que de manera persistent nega una feina a directores  i, amb menyspreu, tracta l’audiència femenina com un problema, un afegiment».

«La cultura de Hollywood és difícil de canviar: valora els diners, té por de prendre riscos i els homes amb poder tenen pocs incentius per canviar les coses», diu Meyerhoff. «Quan es fan canvis és perquè tenen por de la mala publicitat, però no hi ha prou incentius per fer transformacions sistèmiques i duradores».

Tot i així, ningú vol perdre l’optimisme de pensar que l’últim monstre descobert serveixi per a alguna cosa positiva. «Força dones se senten prou segures per parlar públicament,  i esperem que això comenci a fer canviar actituds en les productores, que s’implementin polítiques més estrictes d’assetjament sexual, i que els homes en la indústria siguin capaços de parlar i qüestionar el comportament d’altres homes amb poder», apunta la cineasta. «No crec que sigui responsabilitat de les dones canviar la indústria: és responsabilitat de qui està en el poder, l’home blanc heterosexual».

El cor de veus que es decideixen a denunciar aquest tipus de comportaments, a més a més, fan palanca més enllà del cine. «Hi ha més gent disposada a sortir públicament, els números donen força», ha reflexionat a Variety Anita Hill, la dona que el 1991 va acusar un jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units d’assetjament. «Hem de lidiar amb això com a societat. És un tema legal, però també és un assumpte social i cultural que encara no hem resolt. Durant els últims 25 anys, hem elevat la consciència pública que aquesta és una experiència de les dones que es produeix en múltiples nivells: a la feina, al carrer, a internet i quan es busca feina o aconseguir una promoció. El següent pas és aconseguir el nivell de consciència legal».