Anar al contingut

Dues mirades

Petons parlats

Petons parlats

Josep Maria Fonalleras

El 'Cyrano' de Lluís Homar és desolador, amb la fredor de les comèdies que ens acaben parlant de fracassos


Poc abans d’assistir a l’estrena del Cyrano de Lluís Homar i Pau Miró (es representa des del 15 de desembre al Borràs), vaig tenir la sort de topar amb un text de Roland Bar­thes que resumeix i concentra tota la potència de la peça de Rostand. Ja saben la història. Un espadatxí poeta, amb un nas prominent («és el mar Roig, quan sagna»), aconsegueix que els seus versos siguin l’origen de la passió que Roxanne, de qui ell està enamorat amb fervor i a les fosques, sent per un cadet ben plantat i sense ànima literària. Com diu Nuccio Ordine, «hi ha petons i petons; els veritables i els que estan fets de paraules». Els «materials» i els «parlats». Cyrano besa Roxanne amb els mots, amb la construcció poètica. Afirma Barthes que «el llenguatge és una pell: frego el meu llenguatge contra l’altre; és com si les paraules fossin dits, com si tingués dits en cada una de les paraules». Cyrano conjuga aquest discurs amorós. En el muntatge que protagonitza un majestuós Homar, un Homar al cim de la seva carrera d’actor, el veiem fràgil i vulnerable, conscient de la seva limitació per a l’amor, trist i solitari. No pas amb l’astúcia del fatxenda, sinó amb la inseguretat de qui és incapaç d’expressar, més enllà de les paraules, el desig ardent. 
    

Aquest Cyrano és desolador, amb la fredor de les comèdies que ens acaben parlant de fracassos. El fracàs de l’amor, per exemple. Incapaces, les paraules, de convertir-se en dits.