tu i jo som tres

Les hormones i les neurones de la mare

1
Es llegeix en minuts

Ha finalizat una nova temporada de ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (Cuatro), i a aquesta martingala li ha passat el mateix que els passa als grans temes de corrupció política, com els del PP (Gürtel, Lezo i Púnica): que tot ha quedat televisivament subsumit, tapat, empetitit per l'ardent actualitat de Catalunya. Aquest programa de Cuatro s'ha acabat sense pena ni glòria, tot i ser molt divertit. L'audiència hem arribat a un punt que, després de veure les manipulacions que es practiquen -sobretot a les cadenes públiques TV-3 i TVE-1-, això dels pollastres amb les seves mares fent postures ens provoca una gran tendresa. És ingenu, és risible, és astracanada, tot és un muntatge, una bufonada, però comparat amb el recargolament dels mal anomenats programes informatius, això de ¿Quién quiere casarse con mi hijo? ens sembla innocència beneïda. En aquest capítol final ens han ensenyat les discrepàncies de les mares respecte a l'elecció dels seus fillets. A casa ens ha agradat molt l'advertència de Doña Mari, mare de Jaime, quan ha vist que decidia casar-se [rialles] amb Sonia i no amb Bárbara. No hi estava d'acord. Fa dies que hem vist Doña Mari preocupada per un tema molt profund: la prevalença de l'hormona per sobre de la neurona. La presentadora Luján Argüelles li va preguntar per l'assumpte. I Doña Mari va dir: «L'hormona i la neurona van per separat. Quan l'hormona es refreda, ¡pam!, entra la neurona. L'ideal és que es quedin totes dues en un punt intermedi». ¡Ah! És una reflexió interessantíssima. Té la virtut d'explicar de manera senzilla un assumpte complexíssim. Efectivament, l'hormona és el primer que s'excita. Si la neurona no actua, refredant-la una miqueta, passa el que passa a El carter sempre truca dues vegades, sobre l'obrador de la farina, entre Jessica Lange i Jack Nicholson. A l'Amèrica Llatina en diuen tenir «un calentón». S'ha de distingir el «calentón» silvestre, en condicions d'igualtat, de l'assetjament prepotent d'un canalla que sotmet per raó del seu estatus. És el cas del miserable productor Harvey Weinstein.

Doña Mari no es referia a això. Ella només es lamentava veient que el seu fillet elegia Sonía per culpa de l'hormona encabritada. Preferia Bárbara, que era la calma de la neurona i del raciocini. Sort que són matrimonis televisius. O sigui, de riure.