UNA ANÈCDOTA PIRINENCA

El rei d'Andorra

El 1934, el rus Borís I va ser monarca del principat durant 10 dies, fins que el va detenir la Guàrdia Civil

4
Es llegeix en minuts
El rei d'Andorra

Andorra va tenir un rei, Borís I, un fet que poca gent coneix i és una llàstima, perquè la història no està mancada d’interès. Abans de la seva coronació, Borís I va ser sa altesa reial el duc de Guisa i comte d’Orange, i abans d’això encara va ser un rus d’origen humil, potser jueu, potser no, nascut a Lituània amb el nom Borís Mikhàilovitx Skóssirev, o Skossyrev, com diu la Wiquipedia anglesa, segons la qual el seu primer acte digne de destacar va ser l’expedició de xecs falsos el 1919, a Londres, fet que li va valer una multa policial. La Viquipèdia catalana li atribueix un passat més honrós: el futur rei hauria treballat com a espia a les ordres de sa majestat britànica, viatjant a Sibèria, el Japó i els Estats Units en l’exercici de delicades missions secretes; després d’una estada als Països Baixos, Borís Skóssirev va anar a parar a Andorra. (Hi ha fotos seves, en les quals llueix monocle i un aspecte distingit, regi fins i tot.)

El 1934 el principat comptava amb tot just 30.000 habitants: era un país poc desenvolupat, que vivia de l’agricultura i el bestiar, encapsulat entre dues repúbliques, Espanya i França, congelat en el temps, oblidat de tots, amb un sistema polític gairebé feudal, en el qual un Consell General integrat per 24 consellers dirigia el rumb de la nació sota la tutela dels dos coprínceps, el president de França i el bisbe de la Seu d’Urgell

Visionari avançat al seu temps

Borís va pensar que s’havia de canviar aquell estat de coses, i, poc temps després de la seva arribada, va començar a intrigar, cosa que va provocar la seva expulsió. No se’n va anar lluny, es va instal·lar en un hotel de la Seu i des d’allà va redoblar la seva campanya d’agitació. Tenia un pla: volia transformar Andorra, convertir-la en un paradís fiscal a l’estil d’altres principats europeus com ara Mònaco o Luxemburg, en un país ric i modern, amb llibertat de culte i sufragi universal, on es donés «protecció al necessitat, educació universal i esport, molt esport. Però res de jocs prohibits» (cautela necessària; els francesos no volien que els casinos d’Andorra fessin la competència als de Mònaco).

Va ser un visionari, avançat al seu temps: a mesura que va avançar el segle, Andorra tindria sufragi universal i bancs i negocis i opacitat fiscal i esport, molt esport (els prats on pasturaven les vaques andorranes serien pistes d’esquí de gran renom), encara que la història ens ensenya que el destí dels visionaris és el de Cassandra: la realitat acaba per donar-los la raó, però quan són morts.

Home del segle XX, Borís va comprendre que el seu audaç projecte requeria difusió, i va concedir entrevistes, entre altres mitjans, a The Times, al Daily Herald, al diari Ahora… El seu pla no era del tot desinteressat; a canvi de portar l’abundància i el progrés al principat, només demanava una gràcia: que el nomenessin rei. 

Va redactar una Carta Constitucional, de la qual va imprimir 10.000 exemplars, i la va proposar al Síndic General de les Valls, que va convocar un Consell General; el dia 11 de juliol de 1934, una majoria aclaparadora de 23 consellers sobre 24 va proclamar Borís I rei de l’Estat Lliure d’Andorra.

Guerra i presó

Al copríncep francès Andorra li importava molt poc; no va posar objecció a la seva independència si era el desig dels seus ciutadans, però el bisbe de la Seu es va despatxar amb furibundes invectives contra el flamant monarca. I Borís I li va declarar la guerra.

Va ser una contesa breu i incruenta; el 21 de juliol, per ordre del bisbe, quatre guàrdies civils van travessar la frontera i van fer pres el rei a la fonda Calons, de Sant Julià de Lòria, seu temporal de la monarquia, sense que sa majestat hi oposés resistència. Els seus súbdits, m’avergonyeix dir-ho, no el van defensar, van continuar amb les seves rutines i afanys com si no hagués passat res, com si mai hagués sigut coronat rei d’Andorra… I no, Borís I no va passar a la història, i això que va donar un cop d’Estat i va lliurar i perdre una contesa i va purgar a la presó la seva derrota.

Un lloc en la història

¿I Puigdemont, el nostre efímer rei de Catalunya, es mereixerà unes línies als llibres d’història, al costat de Casanova, Macià i Companys, o no hi deixarà empremta, malgrat la seva esplendorosa celebritat mundial, una fama amb la qual els seus predecessors a la Generalitat no van arribar a somiar mai?

Notícies relacionades

La fama és passatgera i la història hipòcrita, l’horroritza el ridícul i no té  sentit de l’humor, igual que Rajoy –recordem la presó dels titellaires, la condemna a una bloguera per un acudit–; no s’ha de subestimar el nostre president del Govern, no desaprofita mai una ocasió d’equivocar-se, encara pot fer de Puigdemontun heroi.