Anar al contingut
Unai Canela: "M'emporto els apunts a la muntanya més alta, estudio i trec nota"

Joan Castro ICONNA

GENT CORRENT

Unai Canela: "M'emporto els apunts a la muntanya més alta, estudio i trec nota"

Va travessar set continents amb la seva família per observar set animals salvatges. La naturalesa, diu, li ensenya qui és

L’Unai tenia 4 anys quan va començar a acompanyar el seu pare -el fotògraf Andoni Canela- a albirar ossos bruns a la Vall d’Aran. Als 7 anava corrent a l’escola, a dos quilòmetres de casa. I als 9 va recórrer set continents en 15 mesos buscant set animals salvatges (d’aquesta aventura en va néixer un documental, El viaje de Unai, que avui inaugura el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient al CosmoCaixa). Ara té 13 anys, estudia 2n d’ESO a Banyoles i s’ha convertit en un adolescent gens comú.

-¿Massa civilitzada Banyoles?
-[Somriu] Jo em considero de Castellar de n’Hug (Berguedà), on vaig viure els primers tres anys i on tornem sempre que podem. És un dels meus llocs preferits.

-Kilian Jornet hi va créixer i els nois se’n reien perquè anava corrent a l’institut. ¿Li passa?
-(...) Algun cop, però tant me fa el que pensi la gent. Fa un parell de setmanes tenia un examen molt important, vaig agafar la guitarra i els apunts i me’n vaig anar a la muntanya més alta que hi havia. Vaig estudiar allà, veient els cérvols, i vaig treure un vuit.

-¿I la guitarra?
-M’agrada tocar i compondre.

-¿Quin estil li agrada?
-El metal, però he escrit la lletra d’un rap. Vaig escoltar Eminem i he llegit que tenia una passió que va tirar endavant, com el Kilian. El meu rap es titula Parálisis humana i va de Trump, la violència a Espanya, el canvi climàtic... 

-¿En què l’ha canviat la volta al món?
-No m’ha canviat gaire. La forma com els meus pares em van ensenyar a veure el món des de petit és la mateixa que després del viatge. Per a mi veure un llop als Picos de Europa és tan màgic com veure un elefant a l’Àfrica. Camines hores, esperes setmanes, i de sobte el tens davant. ¡És al·lucinant!

-¿Als 9 anys estava preparat per caminar per selves i deserts?
-Sí, sí. Recordo que la meva germana Amaia i jo érem a la banyera –era estiu– i els meus pares ens van dir que al setembre ens en aniríem un any i mig a fer la volta al món. ¡Era fer realitat un somni!

-¿Fugir del col·le era part del somni?
-Estar assegut en una cadira i que el professor expliqués no era per a mi. Jo m’estimava més que la meva mare m’ensenyés la fotosíntesi observant les plantes de la selva.

-Triï un moment d’aquell viatge.
-¡N’hi ha tants! Potser quan vaig veure el puma, a Torres del Paine, a la Patagònia xilena, després de tres setmanes de llevar-nos a les quatre del matí i tornar de nit sense veure’l. És un animal que tenia com a referència de l’impossible, com qui té al cap un iot o una mansió. 
 
-Mentre esperava el puma, ¿què feia?
-Xerrar amb el meu pare, dibuixar, fer figuretes amb l’embolcall dels mini babybel.
 
-¿Ni una queixa per la incomoditat?
-Mai. Passàvem tres mesos a cada lloc. A vegades dormíem en tendes o a sobre del cotxe. No volia tornar a casa.

-¿Segueix tenint tantes ganes d’anar-se’n?
-Me n’aniria ara mateix a les muntanyes de l’Himàlaia a veure la pantera de les neus -al meu pare el ronda una feina sobre grans felins–. És el meu nou somni.

-Mentre somia, està fent segon d’ESO. ¿S’hi adapta més bé ara?
-No em sento desencaixat, però sé que els meus companys veuen el món amb uns altres ulls. No tenen les ganes que tinc jo de sortir de l’escola i fer fotos als ànecs del llac o als isards a la muntanya. A l’escola no puc ser realment jo. Soc més el que estudia al cim de la muntanya.

-Té edat per anar de festa.
-Em carrega una mica. Per als meus amics una disco és la realitat, per a mi la realitat és la natura. Ella m’ensenya qui soc.