Procés i judicialització de la megapolítica

Se’ls esperava, però la seva arribada no ha deixat de causar una forta impressió. Els jutges irrompen definitivament en el procés i se situen al centre del fenomen. I amb això ens recorden que, tot i les proclames de molts, en l’avinença que posi fi al procés (sigui la que sigui) el Poder Judicial i el Tribunal Constitucional també hi tindran un paper protagonista.

Amb això, Espanya aportarà un nou exemple d’un fenomen de caràcter mundial que va molt més enllà de la qüestió catalana. Es tracta del que el politòleg Ran Hirschl ha anomenat «judicialització de la megapolítica». Així es refereix al pes creixent que estan guanyant els agents judicials en la resolució d’assumptes que, fins a les últimes dècads, quedaven reservats al món de la decisió purament política, l’alta política. A saber, les eleccions, les qüestions bèl·liques i de seguretat o les transicions democràtiques. I per sobre d’elles, els conflictes al voltant de les disputes nacionals i secessionistes: què és la nació i qui té dret a formar un Estat. ¿Hi ha alguna cosa més genuïnament política que constituir una nova polis?

Aquest fenomen és la culminació de la judicialització de la política que les democràcies han anat experimentant al llarg del segle XX. Ara ja no es tracta només que l’activisme dels jutges decideixi sobre drets i llibertats individuals o bé sobre conflictes directament relacionats amb polítiques públiques. Ara els tribunals comencen a participar també en els processos de decisió de les querelles més purament polítiques.

Aquesta evolució té diverses causes. D’entrada, perquè la mateixa democràcia es defineix també a hores d’ara com a Estat de dret, cosa que molts han esquivat en la protesta catalana. A més a més, la consolidació de la democràcia també com a Estat del benestar ha generat ciutadans molt més exigents amb el compliment dels seus drets i llibertats, especialment quan estan garantits per la Constitució. 

Però la judicialització de la megapolítica és, abans que res, el resultat del progressiu retraïment dels nostres dirigents polítics davant qüestions considerades  complicades sobre les quals els s’estimen més no decidir. És la conseqüència directa de deixar per a altres les patates calentes que produeixen vertigen als professionals de la política que temen prendre decisions tenaces: ¡que decideixin els jutges i facin complir la llei! Per descomptat, també hi ha càlculs estratègics, quan els responsables polítics calculen que les seves decisions es veuran reforçades pels jutges segons el context judicial en què es jugui el partit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les conseqüències per al funcionament de la democràcia són òbvies. Si els parlaments havien perdut poder en benefici dels executius i, cada vegada més, d’instàncies decisòries transnacionals, ara també s’han d’introduir les instàncies judicials en l’equació. No només com a meres garants de la legalitat. També contribuiran a modelar els resultats de la democràcia. 

No en dubtin: en l’èxit (o fracàs) de la resolució final de la crisi política generada a Catalunya els jutges i el Tribunal Constitucional hi tindran la seva part de responsabilitat.