Funcionarització de la política

La funció pública és un dels accessos clau al Govern a Espanya, més que en altres països europeus. Quatre de cada deu ministres des del 1977 eren funcionaris quan van accedir a l’Executiu, sense comptar entre ells els militars ni els professors universitaris. La majoria pertanyia als grans cossos de l’administració pública (diplomàtics, advocats i economistes de l’Estat, inspectors d’hisenda, registradors de la propietat…). Al seu costat, el pes del sector privat al Govern és testimonial.

Aquest reclutament burocràtic té fortes implicacions per a la relació entre la política i l’administració, més enllà del biaix social i ideològic que introdueix. Si sovint es discuteix sobre la politització de l’administració, i fins i tot alguns parlen d’administracions colonitzades pels partits, la realitat suggereix una cosa bastant diferent. Partits en mans de buròcrates. I això té molt a veure amb el sistema de reclutament de l’alt funcionariat.

A Espanya, els servidors de l’Estat s’organitzen en cossos administratius, i el seu estatus (i els seus salaris) s’identifica mitjançant categories i nivells. S’hi accedeix mitjançant el controvertit procediment d’oposició. En els cossos importants, aquesta fase de selecció meritocràtica es completa amb cursos d’especialització posterior. El resultat final produeix experts qualificats en la legislació i la gestió de la seva matèria. Molts critiquen que, tot sovint, també modela servidors públics poc orientats a la flexibilitat i a la visió postburocràtiques que requereix l’actualitat. Som lluny de sistemes de reclutament desburocratitzat, com el Civil Service Fast Stream del Regne Unit o el Senior Executive Service dels EUA. També hi ha matisos interns: cossos com el d’administradors civils, coneguts popularment com els TAC, es formen en una perspectiva una mica més transversal. Potser per això són vistos amb desdeny per aquells cossos amb més llinatge de l’Estat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tot i això, una vegada a dins, aquests treballadors públics de tan selecta formació troben una carrera professional poc prometedora. Difícil trànsit a altres cossos, gairebé sense promoció interna i amb uns sous sovint molt per sota dels equivalents en el sector privat. Per tot plegat, molts alts funcionaris acaben marxant al sector privat, emportant-se la inversió intel·lectual rebuda, finançada pels ciutadans. En altres ocasions, el joc polític que acostuma a haver-hi al darrere de l’accés als nivells superiors incentiva que s’activin les connexions polítiques. Així es crea (i es reprodueix) la geografia política a la cúpula de l’administració: qui són pròxims a quin partit. Els partits els busquen, els identifiquen, els aborden. I quan un relleu al Govern o en el ministeri ho permet, els promocionen.

I d’aquesta manera, aquests alts funcionaris s’erigeixen gradualment com els agents dels partits a l’Administració, encara que la dependència acaba operant en sentit contrari. Els partits a les seves mans. Potser no decideixen els programes electorals. Ni tan sols s’han d’afiliar al partit. Però sens dubte conformen substancialment l’acció dels partits que arriben al poder. Felipe González va dir en una ocasió que es governa des de la Moncloa, i no des de Ferraz. En realitat, sovint ni tan sols la Moncloa es pot sostreure al domini dels seus mandarins polítics.