Les hores decisives

Mariano Rajoy sembla que ha entès que la força té límits i que no sempre garanteix l’ús eficient del poder. Les formes i el fons de l’aplicació de l’article 155, dintre de la seva gravetat, disten molt de les utilitzades l’1-O i els dies anteriors i posteriors. Rajoy assumeix, finalment, que els seus socis europeus i l’opinió internacional estan del seu costat, però amb condicions: moderació institucional, no violència física, no humiliació política.

La declaració del president divendres va ser molt mesurada en l’ús de les paraules. No es va tractar un discurs nacionalista espanyol. De fet, la paraula unitat no va aparèixer,i la referència a Espanya només va ser esmentada un parell de cops. Rajoy va maniobrar a temps i va demostrar, una vegada més, que el judo en política és més important que el karate.

La república catalana es va llevar trista. Rajoy va refredar el forçat entusiasme i va tirar  una galleda d’aigua freda sobre la il·lusió i la bona fe de tantes i tantes persones que avui estan desconcertades, decebudes i tristes. A qui no va sorprendre va ser a una dirigència política que ha flirtejat amb les emocions per no assumir ni responsabilitats, ni conseqüències. Aquests dirigents sabien molt bé que el malabarisme de pensar una cosa, dir una altra i fer la contrària té riscos per al país. Potser no hi ha hagut mala fe, però sí imperícia i falta de lideratge i d’autèntic coratge per al realisme polític.

El dia u de la república ha sigut trist. De manera implacable, el 155 s’ha desplegat amb normalitat i, aparentment, amb eficàcia. L’acceptació de les seves disposicions per part dels Mossos és un acatament de la seva legitimitat i de l’autoritat que les imposa. La declaració d’ahir de Carles Puigdemont no va al·ludir a la república i semblava destinada a guanyar temps. La petició d’«oposició democràtica» al 155, al mateix temps que animar a «preservar-nos de la repressió i les amenaces» no convida a l’heroisme, sinó al pragmatisme digne.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Rajoy, a aquestes altures, ja hauria de saber la importància dels símbols. Haurà d’abstenir-se d’entrar físicament al Palau de la Generalitat. És temps del poder tou, no dur. L’estètica de la victòria és inacceptable, encara que llaminera per a alguns. Oferir una sortida electoral a l’independentisme de partits és una opció que tothom necessita contemplar com una última oportunitat. Aquest conflicte ha demostrat que ningú pot guanyar-lo amb rotunditat i que l’única opció és un win win compartit. ¿És possible? Sí, ho és. Es diu pacte. Arriben les hores fredes allunyades de l’excitació del time line de Twitter.

Es pot pressionar, però no ofegar. Rajoy haurà de moderar tots els seus gestos i paraules. El primer pas per resoldre aquest conflicte és el respecte, no només la legalitat. Rajoy ha de respectar a qui imposa un 155. ¿Pot fer-ho? ¿Sap fer-ho? Catalunya, les seves institucions i la seva diversitat mereixen moderació i dignitat. Puigdemont ja accepta que el present no serà el que havia promès. Demana «paciència, perseverança i perspectiva». Accepta que s’ha d’anar més enllà de l’avui per anar més lluny, potser, algun dia de demà. Arriben les hores decisives. No les desaprofitem.