30 maig 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Fora èpica

Emma Riverola

L'única porta és pactar noves eleccions i que cada partit es presenti en solitari sense trair el seu ideari ni acceptar els ritmes d'altres

Ja no hi ha temps per al diàleg, diuen alguns. Massa. Llavors, ¿per a què hi ha temps? ¿Per a la lluita? Ens trobaran alçats, clamen els que viuen fa anys amb un sou públic que multiplica fins a l’enrogiment el salari mitjà de la població. És culpa dels altres. Acusen uns i altres, sense voler veure el reflex de la seva irresponsabilitat. Mentrestant, als ciutadans no deixen de robar-nos. Després d’anys de corrupció, de retallades i de monopolitzar el debat amb el procés (ingenuïtat o perversió, tant li fa), arribem a la penúltima casella del joc. A les pèrdues econòmiques, democràtiques i de convivència, potser hi afegim la humiliació, la incertesa i la més reaccionària temptació centralista del 155. Gràcies, PP. Gràcies, procés.

La DUI és el bonic espurneig abans que el tret impacti en el peu. El 155 és el pas amb ànima de trepitjar. En tots dos supòsits, Catalunya es desploma i arrossega la resta d’Espanya. Continuar assenyalant errors i culpables només fa que alimentar l’ego dels que es creuen superiors.

L’única porta és pactar noves eleccions i que cada partit es presenti en solitari sense trair el seu ideari ni acceptar els ritmes d’altres. Potser aquest PDECat que es dessagna a les enquestes tindria una oportunitat si apostés per la reforma de la Constitució. I aquí, en aquest terreny, aprofundir en l’autogovern i batallar pel referèndum. No, no és èpic, però lluitar contra molins és letal.