Forces centrífugues en alça

Ja és un clàssic, seguint l’eminent geògraf nord-americà Richard Hartshorne, veure l’Estat com el resultat d’un equilibri dinàmic entre forces centrípetes (cohesives) i centrífugues (divisives), en què només si prevalen les primeres és possible que perduri. Aplicat tant a la UE com als seus membres, aquesta tensió és permanent i s’equivoca qui cregui que té garantida sine die la solidesa dels llaços que uneixen milions de persones amb interessos tan diversos.

Per això, com ara acaben de mostrar la Llombardia i el Vèneto, tan bon punt disminueixen les forces centrípetes –sigui per un col·lapse violent, un debilitament de valors compartits o una crisi econòmica– es fan presents amb força inusitada les dinàmiques secessionistes fins i tot dins de les democràcies més consolidades. Dinàmiques que, en un suïcida campi qui pugui, s’alimenten tant de la desorientació que genera una globalització destructora de les senyes d’identitat tradicionals, com de l’inevitable buidatge dels estats nacionals, superats per dinàmiques transnacionals (fonamentalment econòmiques). Dinàmiques que alguns utilitzen estimulant els instints tribals per, acostant-se al racisme més vulgar, alimentar l’ego més espuri amb una pretesa superioritat genètica, fent creure a les seves víctimes que sol s’està millor i que és possible tornar a «ser amos de la nostra casa», sense entendre que com més petits siguem més indefensos estarem davant processos que apareixen precisament gràcies a la debilitat dels estats.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En el cas de la UE el brexit pot servir com a exemple d’abandonament d’un vaixell que encara no ha arribat a port. Perduda l’oportunitat històrica d’un tractat constitucional que va poder servir per completar la necessària unió política i aclaparats per una crisi econòmica sistèmica, un desvariat David Cameron va despertar un somni imperial sense nord que va fer creure als britànics que podrien recuperar la grandesa passada i fins i tot viure millor fora del més exclusiu i segur club del planeta. Un despropòsit que pot contaminar altres si se segueix presentant Brussel·les com la bruixa dolenta del conte i si l’euro no acaba de ser sinònim de benestar per a tots.

Per la seva part, en el marc estatal l’essència d’aquesta deriva està en el bombolleig que provoca un populisme de nou encuny al qual s’apunten no només els perdedors de la globalització sinó també els enriquits per ella, en un gest d’insolidaritat que trenca l’essència de tot contracte social. En aquest context el que és petit –ja sigui Catalunya, Escòcia, Euskadi, Flandes o la Padània, zones riques d’altra banda– pot ser bell, però no és útil per fer front als desafiaments, riscos i amenaces amb què ens toca lidiar en un món tan desigual i irreversiblement global. El ciment que ens unirà no pot ser la repressió de cosmovisions diferents, sinó la capacitat per garantir el benestar i la seguretat de tots en un marc de convivència ancorat en valors i interessos compartits.