Una professió del segle XXI

Segueixo creient en el meu ofici. Mai ho havia sentit tan necessari. Les millors reflexions sobre una pel·lícula no sempre parteixen dels que escrivim sobre cine. He llegit raonaments increïbles en els comentaris dels lectors de les meves revistes on line favorites. També a Twitter, encara que allà més que reflexions són apunts brillants que demanen a crits un desenvolupament. Però, tot i així, en un moment tan inabastable, en el qual hi ha tantes coses per veure i és més fàcil que ahir fer-ho (que a Netflix coincideixin The Meyerowitz stories, Fe de etarras i The babysitter és una meravella), el treball del crític és fonamental. També ho és en un moment en què tots opinem de tot, fins i tot quan no en tenim ni idea, i ho fem de forma compulsiva, donant lliçons i entregant-nos a l’adjectiu. Més que mai, la figura del crític, del prescriptor, és important per ordenar totes aquestes imatges, per fer una tria (encara que després l’espectador prefereixi quedar-se amb els descarts), per donar-los un context i dedicar-los l’atenció que mereixen en un moment en què tot va molt ràpid i tot es rebutja amb tanta arrogància.

No obstant, escriure sobre cine el 2017 (i més quan no ho fas només en revistes especialitzades) pot ser angoixant perquè sembla que tot s’ha d’analitzar de la mateixa manera. Aquella febre opinadora, aquella regla actual no escrita per la qual tot ha de cridar l’atenció i generar debat (és molt més profunda que el clickbait), limita el nostre acostament a les pel·lícules. Tot han de ser anàlisis en clau política, d’actualitat i de gènere. És una possibilitat valuosa, i hi ha films, com Déjame salir (2017) i The love witch (2016), que sens dubte reclamen aquelles lectures i analistes amb moltes eines per abordar-les des d’aquells angles. Però la crítica, fonamental en un segle XXI ple d’imatges, ha de seguir acostant-se a les pel·lícules de totes les formes possibles, i també n’ha de trobar altres de noves. Caure en el reduccionisme implica explicar de manera esbiaixada i parlar cada vegada menys de cine.