Banderes

Escric avui, 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, festa nacional a Espanya. D’aquí vint-i-quatre hores torna la Lliga després de l’aturada. Han passat moltes coses aquestes dues setmanes, a Catalunya, a Madrid, a Espanya. Els catalans i la resta de ciutadans espanyols acusem  una tristesa, una preocupació i una tensió que es perceben en qualsevol conversa. Els balcons s’han omplert de banderes, estelades, senyeres, rojigualdas…, però aquesta vegada no ha sigut per un èxit esportiu, no. Aquesta vegada són banderes que separen, que enfronten, que desuneixen, que amenacen. Banderes que provoquen, que responen, que desafien. Allà i aquí. L’1 d’octubre, el Bernabéu ja va respondre a la consulta omplint la seva grada de banderes espanyoles. I no jugava Espanya.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Enmig d’aquest clima es juga un Atlètic de Madrid-Barcelona a l’estadi Metropolitano. Si un partit ha representat un homenatge al futbol en el transcurs de les últimes dècades, aquest ha sigut l’Atlètic-Barça. Ens ha omplert els ulls de futbol i de gols. Ha donat i pres campionats, ha consagrat estrelles i ha enfonsat porters. Ha sigut pur futbol. Des que el Cholo va aterrar al Manzanares només un equip se li ha resistit a la Lliga, el Barça. Mai l’ha guanyat a la Lliga amb Simeone. La gespa del Calderón va saber perfectament qui és Leo Messi. Després d’aconseguir la seva última gesta ficant ell solet l’Argentina al Mundial, Leo trepitjarà per primera vegada el Metropolitano, el millor estadi del món segons Griezmann. El Barça avantatja el Reial Madrid en set punts i en sis l’Atlètic. Si els de Valverde guanyessin al Metropolitano, la Lliga, amb només vuit jornades disputades, seria gairebé un impossible per als del Cholo, a nou punts. El partit no pot pintar millor. I no obstant... la por vol guanyar el carrer.

Deia aquesta setmana a la Cope Esteban García, president de la penya blaugrana de Madrid, que tal com està l’ambient, recomanava als aficionats del Barça que desistissin d’anar al Metropolitano amb samarretes blaugrana. Escoltant-lo vaig pensar que hem tornat a perdre. I que guanya la por, la intolerància, l’absurd. Les grades del Camp Nou han servit d’altaveu durant aquests últims anys a la petició de molts. El minut 17 cantava independència. No era el club, que es va dir partidari de «recolzar la voluntat de la majoria del poble de Catalunya expressada de manera cívica, pacífica i exemplar». I com que va tenir notícies que potser no passaria això l’1 d’octubre, va tancar la grada davant el Las Palmas. Insuficient per a uns i sospitós per als altres. És el problema que té intentar agradar a tothom. El Barça haurà d’assumir el preu que té el seu missatge. El que ningú hauria d’assumir és que no es pugui anar al Metropolitano, ni a cap camp, amb la samarreta del Barça. Haurem perdut la raó embolicats amb les nostres estúpides banderes.