Els adjectius del Rei

El diable està en els adjectius, com bé sap qualsevol que escrigui. El discurs institucional del rei Felip VI –una anomalia reservada als moments més delicats, com el 23-F o l’11-M– estava ple d’epítets: vulneració sistemàtica; deslleialtat inadmissible; fracturada i enfrontada (en referència a la societat catalana); conducta irresponsable (la de la Generalitat); inacceptable intent d’apropiació; extrema gravetat; ferm compromís; legítims poders de l’Estat… Junts van contribuir a la duresa del missatge tant o més que el contingut (suport sense fissures a la política del Govern i la resta de «poders de l’Estat», és a dir, la fiscalia, els jutges i (¡ai!) les forces de seguretat), i junts van contribuir més aviat poc a trobar una solució a la gravíssima crisi d’Estat d’Espanya.

Als catalans independentistes no els van molestar les paraules del Rei i el que tenen d’auguri del que ha de  venir; ja fa molt temps que no esperen res del Monarca ni de cap «poder de l’Estat». Si de cas, les seves paraules els van reafirmar en la idea que no es pot fer res amb aquest Estat menys abandonar-lo. Als catalans que se senten militantment espanyols (aquests «catalans de bé», en paraules de Xavier García Albiol, que tant ha fet perquè estiguem on estem), les paraules del Rei els van reconfortar. El seu pes en la societat catalana és el que és: el marquen els vots del PP i de Ciutadans en les eleccions. En canvi, les paraules de Felip VI no van ajudar en res aquells catalans (i aquests sí que són molts) que sense ser independentistes no combreguen ni amb la visió d’Espanya ni amb els mètodes ni la narrativa del PP. Això explica les reaccions incrèdules i enfadades, segons el tarannà de cadascú, d’alcaldesses com Ada Colau, Núria Parlon i Núria Marín, o de dirigents socialistes com Jaume Collboni. «Esperava una porta oberta al diàleg i al consens», va dir Marín, ella sí prudent en el fons i la forma.

Orfes de relat polític

Notícies relacionades

¿El Dia del Treball és només dels sindicats?

Dia de la Mare sense mare

Hi ha desenes de milers de catalans orfes de relat polític. No són els independentistes, als quals si alguna cosa els sobra és relat, basat en una barreja avassalladora de nacionalisme banal, nacionalisme naïf, greuges, il·lusió, tuits i comunicació de guerra. Tampoc són els «catalans de bé» en terminologia d’Albiol, els quals en tenen prou a esmentar la llei i la Constitució, l’article 155 i a mi la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Són els que se situen al mig, encara prou nombrosos per decantar una opció o l’altra, els que no tenen un relat que oferir de Catalunya dins d’Espanya. Diàleg, imploren. ¿Amb qui?, els diuen d’un costat; ¿Sobre què i per a què?, els diuen de l’altre. I mentrestant, uns els van expulsar del Parlament el 6 i el 7 de setembre passat i uns altres els van tornar a fer sortir als carrers amb les càrregues policials de l’1 d’octubre. La seva complexitat, el seu immens tapís de grisos en un ambient ultrapolaritzat, va arribar a la seva cúspide en l’aturada de país del 3-O: convocat (o imaginat, o planejat) per l’independentisme des de feia temps, es va convertir en una fenomenal protesta contra l’actuació policial i, en general, contra l’actitud «dels poders de l’Estat». El seu èxit es va basar en gran mesura en la massiva presència dels catalans orfes. Però, al final, el que va quedar va ser el discurs del Rei calcat al del Govern i una nova exhibició de múscul de l’independentisme que cavalca cap a la DUI. 

Ni un simple substantiu

Aquests poders de l’Estat que no han entès el que passava a Catalunya fins que va esclatar i que no comprenen el punt d’inflexió que va suposar l’execrable actitud de la policia l’1-O, tampoc veuen que no és amb pals als independentistes ni arengues als seus com podrien haver sortit d’aquesta crisi, sinó ajudant a crear una narrativa que una Espanya diferent és possible als catalans que en són orfes. I en canvi, el Rei, en el seu discurs, no els va donar no ja el luxe d’un adjectiu, sinó ni un simple substantiu al qual agafar-se, com nàufrags a l’oceà.