43%: és culpa nostra, també

Ara que ens afanyem a  buscar culpables del que va passar diumenge a Catalunya, ara que ens trobem en un punt de no retorn que per a uns és l'abisme i per a altres la terra promesa, ara que el món sí que ens mira però ja no ens admira, ara que ja és tard però encara no és mai, ara -just ara- espero que despertem i comencem a ser conscients de la nostra responsabilitat, del nostre 43% de culpa com a col·laboradors silenciosos davant aquesta situació.

No són els partits polítics, no parlo d'ells, ja en tenen prou amb el que tenen i sobretot amb el que des de l'1 d'octubre no tenen. No parlo d'ideologies que cadascú té la seva i per a aquest objectiu no cal ni que la mostri, parlo de nosaltres, de tots les que seguim a casa, immòbils, descreguts i cansats..., cansats de no haver fet res.

La pregunta no és on hem estat, això ja no té remei. La pregunta és ¿on som a partir de diumenge? ¿On volem ser? És trist comprovar com ni tan sols se'ns espera, no compten amb nosaltres perquè els hem acostumat a ser actors passius en aquesta tragicomèdia.

Guardar la roba

Cadascun de nosaltres tenim els nostres motius però a la vegada cap en concret, és aquella desídia dels que creiem que no hi estem convidats, que no va amb nosaltres, que les coses passen i mentre ho fan podem seguir amb la nostra vida. Al capdavall, ¡és a ells als que els arriba l'aigua fins al coll! Nosaltres en el seu moment vam decidir no nedar, guardar la roba. Però ¿Potser escolliríem ofegar-nos abans que nedar, encara que sigui a contracorrent? Estem en aquest punt i sembla que avui després de l'1-O encara ens ho estem pensant.

A nosaltres, que ens entestem a fugir d'etiquetes ens han penjat la més encertada i dolorosa: "majoria silenciosa" ens diuen i tenen raó. No ens fan callar, callem nosaltres sols… xxxxt no fos cas que ens despertéssim de la nostra injustificada letargia.

Orfes

Hi ha una cosa en la qual tenim raó i que alguns tímidament (per no molestar, ja ho sabeu) han apuntat: estem orfes de representació política. Ningú ha sabut il·lusionar-nos, motivar-nos, convèncer-nos, a aquest costat només hi ha lluites de banderes i pàtries, discursos d'estat i estadistes. No han sabut emocionar-nos, començo a pensar que no en saben.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però això tampoc és una excusa, aquest 43% que no va fer cues diumenge, aquests 3.080.934 catalans del cens que no van votar malgrat tot, aquells tants altres milions de ciutadans d'Espanya existim i els formem demòcrates, progressistes, intel·lectuals, cooperants, acadèmics, autònoms, periodistes… i pares i mares que volen ja no un futur sinó un present millor per als seus fills. No ens adonem que podem representar-nos a nosaltres mateixos.

¿Serem capaços de mobilitzar-nos sense banderes, sense colors, sense sigles polítiques, sense res més que la nostra bondat? Fins ara hem demostrat una incapacitat frustrant però encara estem a temps de sorprendre'ns i deixar de ser els silenciosos per ser només la majoria. ¿En parlem?