Pària digital

N omés vols parlar amb una persona, algú que parli el teu idioma, que pugui resoldre’t un dubte, a qui puguis fer una pregunta. Una persona rere un taulell, que et miri als ulls, que et generi confiança, que et pugui anotar en un paper, amb un bolígraf, aquella dada important, aquella xifra, aquella data, aquell telèfon. Una persona com tu, que treballa en un banc, en un centre de salut, al teu ajuntament o a Hisenda. Una persona humana que es relacioni de forma humana amb tu que també ets una persona humana que necessites els seus coneixements, les seves aptituds i –si no és demanar molt– la seva empatia i amabilitat.

Arribar a aquest contacte humà s’ha convertit en el dubtós premi d’una gimcana virtual en la qual has de superar pantalles, aportar certificats electrònics, descarregar-te comprovants o acceptar mails de confirmació.

No ho saps, no ho entens, no pots, no te’n veus capaç i et frustres. Sovint tens aquella sensació d’inhabilitació social, d’exclusió d’una quotidianitat que des de fa uns anys s’ha tornat indesxifrable per a tu. Acabes demanant ajuda als fills o altres familiars per accedir als resultats d’una analítica al teu CAP, consultar un rebut al banc o facilitar la lectura de la llum. Necessites fer el que has fet sempre; però no obstant ja no ho pots fer de forma independent.

T’has convertit en un dependent digital. Tràmits que abans només t’exigien temps ara també t’exigeixen unes habilitats per a les quals ningú t’ha preparat, unes eines que ningú t’ha facilitat i unes aptituds que van minvant a cada nou aniversari. A partir d’una edat indeterminada, però coincident, la relació amb el teu ajuntament, el teu banc, el teu centre de salut o Hisenda es converteix en una odissea. La dificultat màxima ja no és ni tan sols resoldre qualsevol tràmit burocràtic, sinó poder accedir-hi.

Idioma inintel·ligible

¿T’imagines despertar-te demà en un país en el qual tothom, de sobte, parlés un idioma inintel·ligible? Aquesta és la sensació que tenen un nombre no petit de ciutadans del nostre país a qui l’administració els ha canviat l’idioma i el pas, i els ha abandonat a la seva sort.

Notícies relacionades

Vacances, ¿un luxe?

L’anomalia de l’interior i l’oest

No només l’edat et converteix en un pària digital, la modernització també exclou aquelles persones que no poden permetre’s pagar una connexió, un mòbil, o que resideixen en llocs on la cobertura és una loteria. El problema és multifactorial, però el pòsit discriminatori és compartit. Si no estàs hiperconnectat tens un problema. Un problema que no has buscat i una solució que ha de facilitar-te qui l’ha creat.

Eliminar la cita prèvia per a qualsevol tràmit amb l’administració pública és una necessitat que repara parcialment la discriminació d’aquests col·lectius, però no és ni de bon tros suficient. Si des del ministeri de José Luis Escrivá es continua apostant pels hubs alimentats per intel·ligència artificial i no per la formació i l’acompanyament digital, la bretxa acabarà sent un esvoranc insalvable.