Trampes, febre i ideologia

Al darrere de cada una d’aquestes històries s’amaga el fracàs d’unes polítiques erràtiques i excloents pel que fa a drets fonamentals.

Ferran Nadeu

S i hi cabés sota una catifa, l’amagarien. O s’hi amagarien ells, per mirar d’escapolir-se’n. Tot i que per diferents raons, l’okupació i també l’ocupació suposen una migranya persistent per al govern i l’oposició. Poques problemàtiques tenen una càrrega ideològica tan potent com aquesta en totes les seves variants. Ens trobem davant un assumpte d’una complexitat majúscula que, no obstant, no té un abordatge real més enllà de la tirallonga discursiva, principis polítics creats ad hoc per al votant estàndard d’un costat i l’altre. La sensació és que el problema no els importa tant com l’opinió que han de construir, fixar i difondre sobre aquest.

Quan els polítics –i també gran part dels mitjans– parlen d’ocupació fan trampes. Converteixen la part en el tot i d’aquesta manera mentre uns només parlen d’okupació delinqüencial o ideològica demonitzant-ne les conseqüències i proposant mesures contundents per evitar-la, d’altres centren els seus esforços en atendre l’ocupació social, aquella a la qual es veuen abocats els que tot ho han perdut. Opinen a la carta, oblidant sistemàticament que una ocupació i l’altra desmunta, en realitat, qualsevol argumentari polític.

Notícies relacionades

Catalunya continua liderant el rànquing d’ocupacions de tot el territori espanyol, la seva xifra supera la suma de les tres comunitats que la segueixen: Madrid, Andalusia i València. A Barcelona, només en okupacions de les anomenades delictives o reivindicatives, en districtes com Ciutat Vella, Horta-Guinardó o Gràcia se situen en la trentena amb les xifres actualitzades el gener d’aquest any per la Guàrdia Urbana. A l’informe no consten les altres ocupacions, les anomenades infrahabitatges o de caràcter social, així que el nombre final és més alt.

Estar a favor o en contra de l’ocupació és tan absurd com estar-ho de la febre. Justificar el símptoma en lloc d’aturar la malaltia que el causa és irresponsable políticament, socialment i mediàticament, però és més rendible mostrar els vellets a qui els han ocupat la casa durant les vacances (menys d’una de cada mil ocupacions es produeixen a la vivenda habitual o segona residència de les víctimes) o mostrar la família vulnerable amb nens petits que no ha tingut més remei que infraviure en un pis buit la propietat del qual és d’un banc o fons voltor, que reconèixer que al darrere de cada una d’aquestes històries s’amaga el fracàs d’unes polítiques erràtiques, salvatges i excloents pel que fa a drets fonamentals. Estem recollint el cop de totxo a la cara després de tanta bombolla. La falta de credibilitat, la manipulació o la informació de part planen sempre sobre qualsevol nova dada associada a l’okupació. Les enquestes que apareixen de manera cíclica arrosseguen un halo de sospita a l’estar patrocinades per empreses asseguradores que ofereixen "cobertura antiokupació". Tot i ser així, abonar-se a la crisi negacionista tampoc soluciona el problema.

Temes:

Barcelona Pisos Govern

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"