Anar al contingut
La interinitat de May

MATT DUNHAM

La interinitat de May

Rosa Massagué

El llarg 'annus horribilis' de Theresa May tindrà aquesta setmana la seva culminació en la conferència del Partit Conservador, amb moltes espases i dagues apuntant-la. La líder 'tory' va arribar a Manchester sense res a oferir. L’anunci a última hora d’una reducció de les taxes estudiantils per captar el vot jove no és més que un senyal de desesperació d’aquesta primera ministra que molts consideren interina.

May passarà a la història com el polític que, sense tenir-ne cap necessitat i fent una lectura errònia de la realitat, va convocar unes eleccions en les quals el seu partit va perdre la majoria que havia heretat del seu antecessor, David Cameron (un altre que no va saber llegir la realitat i va convocar un referèndum que va perdre), per aconseguir una ínfima minoria que l’obliga a pactar amb un desprestigiat partit nord-irlandès més a la dreta, si això és possible, que els 'tories'.

Olla de grills o niu d’escurçons. Aquestes són les definicions que millor s’ajusten al que és el seu gabinet, completament dividit sobre el 'brexit'. La primera seria la 'bonista'. La segona, la real. Molts són els amagats que esperen el moment per saltar-li a la jugular i són els que advoquen per un 'brexit' dur.

A aquest sector, que té com a cap més ostentosament visible Boris Johnson, no els va fer la més mínima gràcia el canvi de to de May en el discurs conciliador que va pronunciar a Florència el 22 de setembre, amb el qual intentava desbloquejar les negociacions amb la UE. I menys gràcia els faria quan es va saber que els fragments més moderats s’havien pactat amb Brussel·les.
 

Desmentiment oficial

Dies abans, Johnson havia publicat un article al 'Daily Telegraph' a favor del brexit dur en què presentava unes dades tremendistes que ja havia usat abans i que havien sigut desmentides oficialment. Dissabte, l’exalcalde de Londres va tornar a la càrrega marcant unes línies vermelles a May.

Que Johnson aspira a ocupar el lloc de la primera ministra no és cap secret. Tampoc ho és que malgrat el seu afany de protagonisme no sigui ell qui encapçali la revolta contra May. Hi ha molt de conspirador amagat dins i fora del gabinet amb més visió política. Un mitjà tan seriós com 'The Economist' ha descrit Johnson com «un tonto fatu i un incompetent zero a l’esquerra» que ningú es pren seriosament, ni a Washington ni a Brussel·les. Cal afegir-hi que tampoc a Londres, però compleix bé el paper de tonto útil.

Si aquesta és la situació en les altes esferes del Partit Conservador, un partit al qual no tremola la mà per apartar dirigents, convé preguntar-se ¿per què May segueix al capdavant? I la resposta es diu Jeremy Corbyn. El líder laborista està dirigint una carrera ascendent. El seu partit acaba de celebrar la conferència anual en què ell i el laborisme han sortit molt reforçats. Ara els sondejos donen un empat entre les dues grans forces polítiques. Davant d’aquesta situació inesperada quan es donava gairebé per liquidat el partit socialdemòcrata, els que mouen  els fils del conservador prefereixen esperar i veure.