Anàlisi

No em cridis que no et veig

Ja és mala sort que en un moment crucial de la nostra història estiguem en mans de Gene Wilder i Richard Pryor, un cec i l'altre sord

2
Es llegeix en minuts
No em cridis que no et veig

David Castro

La meva amiga Roser em descrivia aquesta setmana la situació política amb una frase de Winston Churchill: «Un fanàtic és algú que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema». Doncs amb la tonteria dels no vull i els no puc hem arribat a l’1 d’octubre envoltats de fanàtics. No sé què passarà diumenge, si hi haurà o no referèndum, si es podrà accedir a les urnes o seran requisades i què faran les forces de seguretat. Tampoc sé com es gestionarà políticament el que passi.

¿Caurà el cel sobre els nostres caps –llegiu tot el pes de la llei i l’ordre– amb la intenció d’aixafar als catalans díscols i arrasar el seu autogovern en una més que dubtosa i discutible victòria per la força que només serà una derrota ajornada? ¿O tindrem banquet amb senglars a l’aldea d’irreductibles gals, amb el bard que desafina emmordassat en un racó? –llegiu una declaració unilateral d’independència que satisfarà  fins a l’extrem els desitjos d’autogovern deixant Catalunya als llimbs, és a dir, la sala d’espera de tots els organismes internacionals que han de reconèixer un Estat perquè pugui funcionar amb normalitat en un món global–.

Un bucle politicofestiu

¿Què passarà? No busqui respostes en aquest article. Només sé el que m’agradaria que passés. M’agradaria deixar de viure en aquest bucle politicofestiu, obstinats a demostrar al món que els catalans som molt guais, perquè fins  i tot el millor somriure si el mantens molta estona es converteix en ganyota. Espero que hi hagi diàleg, el que ha faltat durant tots aquests anys, però diàleg de veritat, no aquella pantomima batejada amb el nom d’operació diàleg tan poc creïble, ni aquelles ofertes trampa del Governde la Generalitat, disposat a parlar només del que li interessa.

Notícies relacionades

Espero que hi hagi urnes, de les de veritat, perquè es pugui votar amb legitimitat, amb garanties, sense trampes, amb una campanya legal on s’exposin arguments, dades, projectes i no sentiments, desitjos, promeses innocents o inconscients. I si és possible, que les urnes decideixin ben aviat un nou Govern a Catalunya i a Espanya, perquè aquesta política de terra cremada ha socarrimat tots els interlocutors. Ja és mala sort que en un moment crucial de la nostra història estiguem en mans de Gene Wilder i Richard Pryor, un cec i l’altre sord. No vull desencoratjar-me: fins i tot ells van ser capaços de col·laborar al crit de «no em cridis que no et veig». Espero que les noves eleccions millorin el repartiment.

Encara no sé si diumenge aniré a votar, m’està costant prendre la decisió, el meu cor diu una cosa i la meva raó una altra. Intentaré decidir-ho exercint la meva pròpia independència. Però l’1 d’octubre faré una festa. La meva filla compleix 13 anys, treu el cap  a la seva adolescència. Felicitats, Violeta. Espero que sàpigues fer un bon ús de l’autonomia que amb l’edat adquireixes, i recorda que la llibertat no és fer el que et dona la gana, és tenir la possibilitat de decidir amb el teu propi criteri, amb els límits de la convivència i el respecte.