Alt risc

Fa uns dies que ja no se senten les tres síl·labes del 'No tinc por', ara substituïdes per 'Votarem'. El procés ha desembarcat a l’Amèrica del Nord: Rajoy ha peregrinat fins a Washington per fer-se un 'selfie' amb un dels homes més perillosos del planeta, i la colorista Warner Bros ha manat tapar amb lones una de les caravel·les de Colom: els benemèrits, encara més cabrejats, si és possible, ja que als seus exigus esmorzars i camarots s’uneix ara la falta de llum en els que disposaven d’ull de bou. Pasolini, poc sospitós, ja ho va avançar al seu dia: «En les manifestacions, el verdader poble és la policia». Tota causa necessita un circumstancial heroi armat; el nostre atén per Trapero i aconsella, prudent i de perfil, no intervenir contra un acte inequívocament il·legal convocat pel seu Govern.

Puigdemont va confessar que no recordava què havia votat el 2014 sobre l’autodeterminació del Kurdistan i el Sàhara, i el gat Silvestre va haver de recordar-li que va ser que no (¡glups!); però això poc importa, ja que la seva parròquia no veu La Sexta, Évole és gairebé de la mateixa condició que Serrat i, aliens a tot argument, ja porten tatuat el seu sí a flor de pell.

«¿Hi ha algú per aquí?». Silenci. «¿Hi ha algú per aquí?». Ningú, no hi ha ningú. Els millors ja no hi són. Ningú ha sabut elevar-se ni un centímetre per sobre del no res per pronunciar una sola paraula mestra, ningú ha citat Espriu: «Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum». Ara els miralls només són els que serveixen per exclamar en veu alta mentre t’afaites o et pintes els llavis: «Caram, que guapa/guapo soc». O els del carreró del Gato de Valle-Inclán, els miralls del qual concaus i convexos convertien sistemàticament l’heroi en esperpent. «Heroi és el que diu no quan tots diuen sí en el moment decisiu», va sentenciar Javier Cercas molts anys abans del sí o el no del referèndum (o no) de demà, però aquest tampoc és de fiar perquè pensa a part i escriu en extremeny.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Un bon dia del 74 un xaval va entrar en una llibreria del seu barri i va demanar a l’amo si podia enganxar amb cinta adhesiva a la paret de l’entrada un cartell publicitari d’un grup de teatre independent. La resposta va prendre forma de crit: «¡Aquí no en volem de fills de puta espanyols!». El xaval era jo, l’autor, Rafael Alberti, i la llibreria es deia Publia, regentada per Joan Ballester Canals, pare d’un dels inculpats tres anys més tard pels assassinats de Josep Maria Bultó i Joaquim Viola.

Aquell xaval no s’hauria imaginat mai que, passats 40 anys i sense Franco, escoltar un disc de Serrat amb les finestres obertes pogués ser un exercici d’alt risc.