Els estudiants i la revolució

Des de divendres passat, prop de 300  estudiants ocupen el bonic edifici històric de la Universitat de Barcelona en defensa del referèndum i per condemnar els registres i les detencions realitzats per la Guàrdia Civil.

Potser el que està passant durant aquests dies a Barcelona és una verdadera revolució, o potser és una bestiesa, o fins i tot potser es tracta de la fi del món o del principi d’una nova era, no ho sé, però sigui el que sigui me n’alegro moltíssim pels joves de Catalunya.

Me n’alegro que tinguin la sort de poder viure una revolució. Tant és que potser no ho sigui. Tant és que uns adults vulguem pactar i que altres ja s’hagin desconnectat i que altres segueixin volent ser part d’Espanya com fins ara.

En aquesta tardor meravellosa (feia anys que no teníem una tardor tan daurada i diàfana, tan clement), milers de joves s’estan creient que poden canviar el món. Són afortunats. Com a escriptora no m’interessa gaire la part política de la revolta, però imagino les històries d’amor que hauran sorgit en la tancada de la universitat, els atacs de riure, les xerrades polítiques, les converses transcendentals enmig de la nit (només es parla seriosament enmig de la nit, a les fosques). Imagino com s’han de sentir. I me n’alegro per ells.

Si després la vida els tomba, espero que no renunciïn a aquests dies. Espero que siguin conscients del regal que els ha sigut atorgat. Els veig cridant i agitant estúpides banderes i cantant consignes amb les quals no estic d’acord, i em sento feliç, i els imagino després anant a beure cervesa o a prendre un cafè (són molt joves, no fa tant de temps que han començat a beure cervesa i a prendre cafè) i me n’alegro per ells. Els joves sempre estan equivocats, i no obstant sempre tenen raó.

Una novel·la d’aquí 20 anys

Jo no havia nascut quan va succeir la revolta del maig del 68, però me la van explicar i després la vaig llegir i més tard em va semblar lamentable que alguns dels seus protagonistes, més grassos, més calbs, més tontos i més avorrits, hi renunciessin, encara que tinguessin bones raons per fer-ho. S’ha d’estar sempre de part de qui vam ser.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Espero que els joves no renunciïn mai al que estan vivint aquests dies, que ho guardin, que els serveixi per recordar en què consisteix desitjar una cosa, estar a prop d’altres éssers humans, passar-se de rosca i fer l’imbècil. Tant de bo no renunciïn mai a fer l’imbècil.

I entre ells, potser hi haurà un noi o una noia, algú una mica tímid i maldestre, una mica despistat i hipersensible, una mica lleig (gairebé mai som guapos els escriptors, les paraules són escuts), que d’aquí 20 anys escriurà una novel·la sobre aquests dies. L’espero amb impaciència.