Anàlisi
Generalitat intervinguda i crisi de règim
La Constitució que ha servit de coartada jurídica per laminar les llibertats nacionals de Catalunya ha perdut tota la seva utilitat. El règim del 78 ja ha entrat en crisi
Demanen l’alliberament dels detinguts durant la jornada d’ahir /
La desviació de cinc graus d’una trajectòria és pràcticament imperceptible en el recorregut inicial. Però a mesura que ens allunyem, la distància es va fent més i més gran. Això és el que ha passat amb l’encaix de Catalunya i Espanya des del 1981. El reconeixement de la Generalitat de Catalunya va ser anterior a l’aprovació de la Constitució del 78. I és prou evident que quan la Constitució parla de nacionalitats no està invocant les singularitats nacionals de comunitats autònomes com Ceuta, Melilla o Madrid. No cal una gran perspicàcia per sospitar que els ponents estaven pensant en el fet diferencial català, basc o gallec. I, d’aquests, per població i pes econòmic, el més rellevant és el català. Sense un encaix plenament satisfactori de Catalunya, el projecte del Regne d’Espanya esbossat en el text constitucional del 78 no és sòlid, ni viable. Calia trencar amb les inèrcies del franquisme, calia donar plenes garanties lingüístiques i culturals i calia assumir una bicapitalitat efectiva entre Madrid i Barcelona. La lògica econòmica i política així ho aconsellava. Ara fa 15 anys, aquesta va ser la proposta del president Maragall. Proposta que fou rebuda com si fos subversiva. Per les autistes elits espanyoles ho era, i com a tal fou tractada. Va ser un dels darrers errors. Però el d’aquest setembre ha estat el pitjor de tots.
Avui, la desviació de la trajectòria ja és abismal i la desafecció, insalvable. Intervenint la Generalitat, desactivant l’autogovern i detenint càrrecs públics, el Govern d’Espanya i l'horda mediàtica que l’acomboia deuen creure que han salvat l'“honra”, però han perdut els vaixells. I no només a Catalunya. La crisi ja és la crisi d’Espanya, amb dimensió internacional.
Rajoy no és un bon governant. Tampoc estúpid, probablement. Però un error convida a un altre. I cada nou error agreuja més la situació. I alguns errors signifiquen un salt qualitatiu irreversible. Com la sentència del 2010 sobre l’Estatut o la intervenció grollera de la Generalitat d’aquests dies. Aquest darrer ha estat el moviment definitiu. Té dos efectes molt rellevants: allunya al màxim els marcs mentals espanyol i català, i amplia la base social de la revolta democràtica catalana. És cert que els dispositiu material del referèndum ha quedat molt afectat, però es votarà i la mobilització pel dret a l’autodeterminació a Catalunya ja és imparable. Rajoy ha trencat el pacte constitucional en dos temps. El 2010 a Catalunya i ara a tot l’Estat. La Constitució que ha servit de coartada jurídica per laminar les llibertats nacionals de Catalunya ha perdut tota la seva utilitat. El règim del 78 ja ha entrat en crisi. També en això es va equivocar Aznar: Catalunya no es trencarà abans que Espanya. La unitat civil catalana és més forta avui que fa dues setmanes. Mentrestant, els mitjans de comunicació internacionals observen amb sorpresa com els fantasmes del secular autoritarisme espanyol es tornen a fer insuportablement visibles.
