Assemblea General de l'ONU: la tragicomèdia anual

Abans que res, dir que l’ONU és imprescindible per resoldre els problemes multilaterals i multidimensionals que tenim, i que sense ella estaríem abocats a la llei de la jungla. Però una vegada dit això, i tenint en compte que la seva estructura i el procés de presa de decisions correspon a una relació de forces avui molt diferent de la de 1945, és inevitable veure-la com un actor marginal, arraconada per la voluntat d’alguns dels seus membres com un simple calaix de sastre humanitari per pal·liar les deficiències d’un ordre internacional que fa aigües per tot arreu.

Pocs moments hi ha més representatius d’aquesta irrellevància que la rutinària Assemblea General, que reuneix anualment els seus 193 estats membres. Potser sigui precisament la falta de substància de la interminable ronda de mandataris (se’n preveuen 126) que passen per l’estrada en el debat d’alt nivell que s’inicia dimarts, el que acaba per animar algun d’ells a saltar-se el guió per distreure la concurrència, com va fer Nikita Khrusxov el 1960 amb la sabata, Iàssir Arafat el 1974 amb la branca d’olivera i la pistola o Hugo Chávez el 2006 amb el seu «encara fa pudor de sofre». Escarransit balanç per a una assemblea que va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, però que avui no avança ni en la seva mateixa reforma, ni a conjugar adequadament els reptes del desenvolupament, la seguretat i els drets humans a nivell planetari.

Impuls perdut

Després dels reiterats fracassos recollits el 1995 i el 2005, s’ha perdut clarament l’impuls per encarar una seriosa reforma que ha d’anar més enllà de retocar la composició i el procés de presa de decisions del Consell de Seguretat (CSNU). Una vegada abandonat aquest afany, davant la impossibilitat de vèncer les resistències dels cinc privilegiats que disposen de seient permanent i de dret de veto i la pugna d’alguns candidats per col·locar-se a la seva altura, avui el Consell segueix arrossegant els mateixos problemes que ja patia durant la guerra freda. Mentrestant, l’Assemblea no ha arribat mai a fer un ús efectiu de la Resolució 377, «Unió pro pau», aprovada el 1950, que li concedeix competència per actuar davant una amenaça a la pau si el CSNU queda bloquejat pel veto d’algun dels seus membres permanents.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En el segon àmbit també ha quedat en l’oblit la proposta presentada el 21 de març de 2005 pel llavors secretari general, Kofi Annan, en què es plantejava convertir al Consell Econòmic i Social en un equivalent al CSNU, amb capacitat executiva per poder redreçar el rumb d’una globalització desigual que està ampliant la bretxa entre estats i també dintre de cada un d’ells. Aspirava igualment a reformar el CSNU, amb la idea d’ampliar el nombre de membres i qüestionar el dret de veto. Finalment, pretenia comptar amb un Consell de Drets Humans al mateix nivell de capacitats que els altres dos en el seu propi terreny.

Aquestes eren, i són, les principals assignatures pendents d’una organització que continuem necessitant malgrat les seves carències i deficiències. Res indica que aquest sigui l’any del canvi.