Tinc amics però no tinc xarxes

És molt útil, i també pot ser bonic, tenir una petita xarxa d’amics, sobretot si són diversos. En edat, en formació, en sexe. Ens vacunen contra el risc de petrificar-nos. Aprenem a acceptar que nosaltres no som el centre de totes les coses. Aquesta acceptació és productiva. Silenciosa. 

Aquesta revolució es manifesta avui dia a internet, i especialment en l’aparició de les xarxes socials. No tenen res a veure amb les xarxes dels pescadors que volen atrapar peixos. Un pescador, una canya, una llarga paciència. Les xarxes d’avui estan arrelades a internet, que és un oceà abarrotat de peixos. Ara hi ha unes xarxes que no són físiques, que són capaces de 'pescar' en totes les aigües del món. També tenen moltíssimes 'aplicacions', que són uns peixos dels quals no havia sentit parlar mai. I segons sembla es troben a tot el món.

¡Quantes meravelles ignoro! He llegit en aquest diari que hi ha unes noves maneres de conèixer gent, de fer amics, de trobar parella. O simplement de lligar. Potser s’ha de tenir una mica de paciència, perquè les possibilitats de connexions són pràcticament infinites. 

Notícies relacionades

La ‘pájara’

On pressionar Israel

El que abans en dèiem 'món' actualment s’ha fet molt petit. Penso en els àmbits rurals d’altres temps, quan la gent de Can Roure només tenia a prop de casa la família de can Torrent de Dalt. I sovint s’ajudaven en les feines dels camps. I l’hereu d’un mas es casava amb la noia d’un mas veí que era molt treballadora. La història del passat comptava. L’horitzó era aquella modesta serralada, un horitzó que era per a tothom 'el més enllà'.

Avui m’he preguntat: ¿qui són els meus veïns del tercer primera  o del segon quarta? Quan pujo a l’ascensor m’adono que van creixent els desconeguts, que he de preguntar a quin pis van. No fem xarxa. Sí que hi tinc un amic, en Víctor, que sempre puja a casa quan tinc un problema amb el televisor.