13 d’ag 2020

Anar al contingut

ELS EFECTES DE L'ESCALFAMENT GLOBAL

L'Antropocè

L'Antropocè

Ester Oliveras

El problema del canvi climàtic és que presenta unes característiques que requereixen una manera de pensar i de viure a les quals no estem acostumats

Registres de temperatures cada vegada més elevades a Catalunya, pluges torrencials al nord d’Europa i icebergs que es trenquen a l’Antàrtida. Cada vegada hi ha més evidències del canvi climàtic, tant a nivell local com mundial. Tant és així que els geòlegs han anomenat la nova era geològica l’Antropocè, paraula que indica l'impacte de la raça humana en l’alteració dels processos naturals de la terra. El problema del canvi climàtic és que presenta unes característiques que requereixen una manera de pensar i de viure a la qual majoritàriament no estem avesats. En aquest cas, és molt escaient la frase d’Einstein "No podem resoldre els nostres problemes amb el mateix pensament que utilitzem per crear-los". Veiem per què. 

La majoria de mesures empresarials i polítiques són de caràcter pal·liatiu, destinades a fer menys dolent el problema, a endarrerir-lo, però no a aturar-lo o revertir-lo

Vetllar per la supervivència

En primer lloc, el problema no ens sembla ni immediat ni proper. Tot i la calor i els episodis de sequera que vivim, és difícil reaccionar si ho comparem amb les bufetades del terrorisme, la crisi econòmica com la que s’ha viscut els darrers anys o les llistes d’espera de la sanitat. Mantenir un espai individual i social obert per aquest tema requereix una profunda convicció i un pensament enfocat al llarg termini, a generacions futures. La tendència natural de tots nosaltres és vetllar per la supervivència i millora a curt i mitjà termini, tant a nivell individual, com d’empresa, com de país. La capacitat de mantenir simultàniament la vista posada en el curt i el llarg termini és l’habilitat a desenvolupar.

En segon lloc, és un problema d’abast mundial. L’atmosfera l’aigua no coneixen les fronteres. No serà suficient si alguns països prenen mesures i d’altres no. Les negociacions dels acords i protocols són llargues pels interessos nacionals i, a més, a nivell intranacional també hi ha els interessos partidistes. L’exemple més clar es troba als Estats Units, on sorprèn que davant de l’ampli consens científic, encara es generi espai polític per qüestionar la seva existència. Només cal veure les intencions de l’administració Trump de sortir de l’acord de París subscrit pel seu predecessor.  

Falta d'aposta valenta

En tercer lloc, el sistema econòmic actual, amb tota la riquesa benestar que ha aportat globalment a la humanitat, està en la base del problema. Modelar o modificar aquest sistema és molt complex. Sense desmerèixer els esforços individuals per reciclar, reaprofitar i reduir, no s’arribarà enlloc sense una aposta valenta per part d’empreses i governs, per aquest ordre. Existeix una línia de pensament econòmic que confia que quan els problemes siguin més seriosos, la mateixa dinàmica de mercat i les oportunitats de nous negocis alleujaran el problema. Per ara, no sembla que aquesta reacció tingui prou celeritat en comparació amb el ritme geològic. Ara mateix, la majoria de mesures empresarials i polítiques són de caràcter pal·liatiu, destinades a fer menys dolent el problema, a endarrerir-lo, però en cap cas a aturar-lo o revertir-lo.

A aquestes altures és fa difícil imaginar en quina platja estiuejaran els nostres rebesnets i rebesnetes, mentre nosaltres criem malves

Actualment, el Mediterrani és un dels mars més contaminats del món, amb residus mesurables que van des del plàstic a l'ibuprofèn. A hores d’ara, es fa difícil imaginar en quina platja estiuejaran els nostres rebesnéts i rebesnétes, mentre nosaltres criem malves. Això és, si aquestes plantes encara no s’han extingit.