De la mitologia a la ciència

Karl Popper proposava que «la ciència ha de començar amb els mites i amb la crítica dels mites». I el cert és que en el camp de les ciències de la Terra un grup de científics està impulsant una nova disciplina denominada geomitologia. Aquesta pretén lligar mitologia amb determinats successos naturals (sismes, tsunamis, erupcions volcàniques, inundacions, impactes de meteorits o cometes, etc.) que per la seva excepcionalitat van deixar una empremta inesborrable en les poblacions humanes que els van viure i en els seus descendents.

Tranquil·litat interrompuda

La geomitologia es remunta a la dècada dels anys 80, quan els científics es van adonar que el monòton pas del temps geològic estava puntejat per catàstrofes d’una magnitud inusitada, com, per exemple, la relacionada amb l’impacte del meteorit que va acabar amb els dinosaures fa 65 milions d’anys. Després de l’acceptació generalitzada d’aquesta concepció del passat geològic, que implica l’existència de prolongats períodes de tranquil·litat interrompuda per esdeveniments catastròfics de naturalesa instantània, alguns acadèmics van començar a preguntar-se si els mites gairebé universals de grans focs i inundacions es relacionaven amb cataclismes naturals que s’havien produït al llarg de l’existència de la humanitat.

El mite del diluvi universal o de la gran inundació (als països de parla anglesa es parla del 'big flood') és il·lustratiu sobre aquesta qüestió. En la dècada dels 90, Walter Pitman i William Ryan, geòlegs marins de la Universitat de Colúmbia, van proposar que l’ascens d’una mica més de 120 metres experimentat pel nivell de les aigües del Mediterrani des de l’últim màxim glacial va culminar, fa uns 7.600 anys, amb una catastròfica inundació de l’actual regió del mar Negre, llavors ocupada per un conjunt de llacs i aiguamolls ubicats en una àrea relativament deprimida de l’escorça terrestre. Després de superar la barrera topogràfica en què avui dia s’entalla l’estret del Bòsfor, les aigües del Mediterrani es van obrir pas violentament cap a la depressió esmentada i va donar lloc a unes cascades d’una magnitud equivalent a 200 vegades les del riu Niàgara. Un esdeveniment, sens dubte aterridor, que hauria inspirat el mite bíblic del diluvi o gran inundació.

El treball de Pitman i Ryan va suscitar grans crítiques, però també va impulsar la investigació, de manera que, amb el temps, la teoria que la regió esmentada havia experimentat una gran inundació ha guanyat acceptació, molt especialment després de la troballa al fons del mar Negre, a 91 metres de profunditat, de les restes d’habitacles i artefactes humans del període neolític. Una altra cosa és saber amb certesa si aquest esdeveniment coincideix realment amb el que es recull en el relat del Llibre del Gènesi sobre Noè i la seva arca.

La falla de Seattle i els aborígens

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A una escala més local, el nombre d’estudis científics que lliguen algunes mitologies amb desastres naturals s’ha incrementat recentment amb casos provinents de diferents cultures d’Amèrica del Nord, el Pròxim Orient, Àfrica, Europa i Oceania. Un exemple que crida l’atenció d’aquests estudis és el publicat el 2004 en una prestigiosa revista en el camp de la sismologia ('Seismological Research Letters') per un equip encapçalat per Ruth Ludwin, de la Universitat de Washington Seattle, en què es relaciona l’activitat de la falla de Seattle amb nombroses històries aborígens. Aquestes evoquen èpoques en què poblacions costaneres, situades al llarg de les costes de la Colúmbia Britànica, Washington i Oregon, van ser escombrades per enormes onades provinents de l’oceà Pacífic. Uns esdeveniments que els natius atribuïen a unes batalles entre una balena gegant i un ocell del tro o thunderbird (una au mitològica que llançava llamps i generava trons al batre les ales) i que els paleosismòlegs relacionen amb grans tsunamis ocasionats per una dotzena de terratrèmols, amb un període de recurrència de 200 a 1.000 anys (l’últim va tenir lloc el 1700), originats en una zona de subducció localitzada sota les aigües del Pacífic.

La utilitat d’analitzar científicament els mites va quedar clarament il·lustrada durant el tsunami del 2004 a l’oceà Índic. Aquesta catàstrofe es va saldar amb gairebé 300.000 morts. No obstant, a Tailàndia gairebé tota la població d’indígenes moken hi va sobreviure. Les seves  tradicions els advertien que quan el mar retrocedeix ràpidament a gran distància –com passa durant un tsunami–, una gran onada devoradora d’homes està a punt d’arribar i tothom ha de córrer terra endins. Com ells van fer.