24 febr 2020

Anar al contingut

Dues mirades

M'acompanya l'herència d'haver passat la infància veient pel·lícules de Fred Astaire, que m'agradava més que Gene Kelly

Des de la primera vegada que vaig veure 'La la land' que no paro d’executar els moviments de Ryan Gosling just en aquesta escena del mirador, amb Los Angeles als seus peus i als d’Emma Stone. Bé, vull dir que moc els braços com si estiguessin suspesos en l’aire -fent voltes, planant- i que intento fer una mica de claqué i d’acrobàcies, enfilant-me en una cadira o al que trobi a prop meu. Ho repeteixo en tots i cada un dels sopars on em conviden. Ara, ja s’han cansat una mica de mi, però hi va haver un temps en que fins i tot em pregaven que fos el músic que s’enamora de l’actriu.

És l’herència d’haver passat la infància veient pel·lícules de Fred Astaire, que m’agradava més que Gene Kelly, perquè em quedava extasiat no solament amb les piruetes o amb el ritme del pare que tenia les cames llargues, sinó que m’imaginava (vaig arribar a imaginar-m’ho) que el món era una mena de matalàs de plomes, on el blanc era radiant, i el negre, una excusa perquè el blanc lluís més, sobretot en els pianos de cua.

Sortint d’aquella primera vegada, li vaig proposar a C. que ballés amb mi. I a fe que ho vam fer. Com quan era petit. Només pots estar enamorat d’algú si t’atreveixes a sortir del cine i córrer com un posseït fins a la primera escala que trobis per baixar-la després marcant els passos amb 'swing'. I que ella hi sigui.