AL CONTRAATAC
Sessió de nit
Amb 'La guerra del planeta de los simios', o amb les pel·lícules de Marvel, es manifesta la urgència de convertir en ciència-ficció el mateix present
Com que encara queda temps perquè es desveli el misteri del Toisó d’Or, per donar-li un nom menys avorrit al referèndum de l’1-O, vaig anar a veure 'La guerra en el planeta de los simios'. Anava a dir que tenia mono d’aquesta sèrie, però les frases fetes les carrega el diable. M’hi vaig enganxar de ben petit, des de la primera, amb Charlton Heston vestit de pare del desert evocant el monacat primitiu, que no és cap mico passota prehistòric sinó la història dels eremites, els anacoretes, els cenobis (els cenobites de Hellraiser ens recordarien una altra mena de penitència en uns anys en els quals la gent era carn d’altres reclutaments).
Crec que vaig veure 'El planeta dels simis', la del 68, en aquell Sábado cine dels anys 70, que presentava Manuel Martín Ferrand. Un truc per recordar quan es va veure una pel·lícula aleshores: si era de nit, probablement va ser a 'Sábado Cine', i si era a la tarda, va haver de ser a 'Sesión de Tarde' (encara que també poguessin ser a 'Primera Sesión' i a 'Sesión de Noche').
A 'El planeta dels simis', Heston és un home espiritual, ha viatjat en el temps. És també un estilita que al veure l’estàtua de la Llibertat enfonsada comprèn que no té 'stylos' (columna) on pujar. Aquells monjos solitaris del desert van transformar el no-res en estil. Després els trobadors farien el mateix, i Guillem, duc d’Aquitània, escriuria: Farai un vers de dreit nien («Faré un vers sobre absolutament res», en traducció del savi professor medievalista Martí de Riquer). Juntament amb Charlton Heston, hi va haver un altre últim eremita del desert en la cultura popular, una altra criatura de vida ascètica condemnada a no menjar altra cosa que llagostes: el Coiot.
El desert de la realitat
No obstant, 'La guerra en el planeta de los simios' transcorre en un frondós bosc. Potser es deu al fet que la realitat és ara un desert. No hi ha res de més real que la guerra. La de la Tempesta del Desert en la invasió de l’Iraq el 1991; l’Estat Islàmic onejant la seva bandera negra com a Tamerlan als deserts de Síria i l’Iraq; l’avui silenciada guerra civil del Iemen, plena de potències internacionals.
'La guerra en el planeta de los simios' transcorre en els dies actuals o en un futur que toquem amb la punta dels dits, i així hem atrapat la ciència-ficció. Estava cantat des que vam arribar a l’any 2000. Des de petits esperant aquest moment, i resulta que el futur estava en un nom i no en els nostres dies. El planeta on aterra Charlton Heston és el del seu propi futur, i el del nostre, encara que ens sembli el passat. Amb 'La guerra en el planeta de los simios', o amb els films de la factoria Marvel, es manifesta la urgència de convertir en ciència-ficció el mateix present. Cadascú a la seva manera.
