La millora de la investigació biosanitària

Mirant d’acabar coses abans de les vacances, lidiant amb el burròcrata de torn, un fa un pas al costat (ara que està de moda) i busca una mica d’aire per pensar com millorar la recerca del nostre país. I escric en un petit quadern blau, com rescatat dels anys 80, unes idees personals, però que també m’han comentat companys i col·legues als quals respecto per la seva excel·lència professional i trajectòria personal. Ells són més prudents i m’ho diuen, pero no ho escriuen. Jo ja vaig decidir ja fa anys que les coses s’han de dir de forma directa i que un es penedeix més del que no ha fet que del que ha fet.  Llegeixo les meves notes i les resumeixo en quatre senzills punts:

1. LA INVESTIGACIÓ als centres de recerca hospitalària necessita fer un salt qualitatiu. El quantitatiu ja l’han fet i en surten molts descobriments, però aquests encara han de tenir un impacte més gran en la salut. En aquest sentit s’han d’emmirallar en la tasca reconeguda internacionalment que han fet institucions com el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) o l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) o el Barcelona Supercomputing Center (BSC). Aquests són els models que volem. Evitem si us plau premiar la mediocritat i el servilisme. Un bon gestor es mesura pel grau de satisfacció dels científics del seu centre, per com és capaç d’atreure investigadors de primer ordre i pels recursos econòmics per la recerca que capta per al seu centre. El nombre de sopars i reunions no computen.

2. HEM de protegir els professionals joves del centres d’investigació hospitalària. Moltes vegades estan sobrecarregats per l’assistència clínica i no tenen temps de fer recerca. Això és molt dolent. Els investigadors de laboratori necessiten els professionals sanitaris per entendre millor els problemes que cal resoldre. Per tant, els gestors han de preservar un temps i uns diners perquè, per exemple, els residents puguin desenvolupar un projecte. Si ho hem aconseguit per als estudiants pre-universitaris, ¿de veritat tant costa permetre que professionals de la Medicina, Farmàcia o Infermeria puguin dedicar una estona a generar nou coneixement? Els nord-americans aquesta qüestió ja fa anys que l’han resolta i durant la carrera i la residència és obligatori fer un treball experimental de recerca. No reinventem la roda. Seguim els models que funcionen.

3.FOMENTEM la formació de bons professionals de la transferència tecnològica i la innovació. Aquesta part té a veure amb com el descobriment del laboratori passa a la seva explotació comercial. Si tenim magnífics investigadors que des de casa nostra han completat la seva formació a les millors universitats i centres de recerca del món, un es pregunta si algun responsable de portar el gran coneixement que generen aquests professionals al seu desenvolupament industrial o biotecnològic sap tan sols llegir i escriure. Aquí els deures no s’han fet bé i alguns d’aquest gestors estan diverses categories per sota dels investigadors. És trist perquè dificulten que les noves troballes arribin als pacients. Necessitem personal de transferència de tecnologia ben format, que hagin passat anys aprenent als millors centres en aquestes àrees, com Boston, Califòrnia, Israel, Dinamarca, Holanda o Suïssa. Un parell de setmanes de vacances pagades no compten.

4.NECESSITEM premiar els millors professionals donant-los els mitjans més adequats per fer la seva feina dignament. Si volem excel·lir en una àrea tan dinàmica com la recerca biomèdica, no podem deixar-los als peus de les feres del circ romà: a una administració dels centres i alts directius d’aquests centres més propis del segle XIX que de la societat viva i en xarxa del segle XXI. En l’àmbit de l’empresa privada, pocs d’aquests gestors que dificulten la investigació sobreviurien. Serien, per sort, apartats per un pur mecanisme evolutiu. A alguns els agrada gestionar la misèria. Ara dono un euro a aquest investigador i cinquanta cèntims a l’altre que em cau bé. Siguem objectius i donem suport als excel·lents treballadors que des dels diferents centres es plantegen objectius ambiciosos i sempre mirant cap amunt.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    

Tanco la meva llibreta blava i la guardo al calaix. Suposo que hauria de marxar de vacances. Al correu electrònic m’arriba un missatge d’un pacient que té la seva mare amb un càncer terminal, seguit d’un altre que em convoca a una reunió interna totalment inútil. Miro al cel i no el veig tan blau. Ens veiem al Setembre, o potser no.