Anar al contingut

Maltractaments a l'escola

La violència de la bufetada

Xavier Martínez Celorrio

Tota forma de càstig físic és perniciosa i lesiva: humilia els nens, els reforça un codi agressiu i les conductes extremes

En un informe recent de l’Unicef es denuncia que el 60% dels nens del món d’entre 2 i 14 anys (1.000 milions) pateixen càstigs físics i agressions psicològiques per part dels seus cuidadors. Un altre 17% pateix mètodes més violents i severs de càstig. En canvi, quan es pregunta als adults, només un de cada tres justifica l’ús de càstigs corporals com a mètode correctiu. Com més baix és el nivell educatiu i econòmic dels pares, més es justifica la disciplina violenta. És un hàbit de criança que encara està molt arrelat en determinades famílies i pares que van rebre de petits el mateix tracte. 
    

El Comitè dels Drets del Nen de les Nacions Unides ho defineix com «qualsevol càstig que utilitzi la força física i que tingui per objecte causar un cert grau de dolor o malestar encara que sigui lleu». La Carta Europea de Drets Socials insta els estats a protegir la infància contra la negligència, la violència i l’explotació. A Espanya, la llei 54/2007 va suprimir el dret correctiu dels pares a exercir càstigs físics amb penes de fins a un any.  El Codi Civil de Catalunya encara manté que els progenitors «poden corregir proporcionadament, raonablement i moderadament els fills, amb ple respecte a la seva dignitat». És a dir, no ho prohibeix de forma explícita i anteposa el dret correctiu dels pares a la dignitat dels nens. 
    

Parlem clar. Pegar a un nen és un acte violent que el maleduca. La investigació acumulada ha demostrat que tota forma de càstig físic és perniciosa i lesiva: humilia els nens, els reforça un codi violent i conductes extremes, debilita la seva autoestima i fa augmentar el risc d’abusar de la futura parella o els futurs fills. Com més freqüent i sistemàtic sigui, encara pitjor. Parlem de dany físic i de dolor com d’un automatisme que utilitzen certs cuidadors per corregir males conductes. 
    

Des de 1979, en què Suècia va ser pionera a prohibir qualsevol forma de coacció i càstig físic a la infància, 40 països més han seguit el mateix camí. Encara que hi ha excepcions notòries, com els Estats Units, França i la Gran Bretanya. Fins i tot a Rússia fan marxa enrere i han aprovat descriminalitzar la violència domèstica, deixant de ser delicte  pegar a un fill, a la dona o als avis una vegada a l’any amb blaus i esgarrapades. Tot plegat per preservar l’autoritat del pare. És a dir, per reforçar el patriarcat i la seva jerarquia.

LA SOCIETAT PATRIARCAL

Guanyar-se l’autoritat sobre la base de la violència i el maltractament és una constant de tota cultura i societat que sigui patriarcal. Els drets de la infància han avançat a un ritme massa lent i no han de retrocedir. El tolerat clatellot educatiu no mostra sinó la forma violenta en què molts van ser educats sota el franquisme. No obstant, alguns jutges no consideren que un clatellot o unes surres siguin casos de violència punible. Si ho denuncien els fills és que viuen un infern que no pot quedar impune.