¿Era això l'esperit d'Ermua?
Les esbroncades, insults anònims ("¡comunista!", "¡vella!") i atacs de dirigents del PP i de Ciutadans soferts aquests dies per l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, demostren fins a quin punt la dreta espanyola és incapaç d'abordar la tragèdia del terrorisme sense pensar en inconfessables rèdits polítics.
La commemoració dels 20 anys de l'assassinat del regidor d'Ermua Miguel Ángel Blanco ha servit, per desgràcia, més per muntar una campanya contra Carmena que per buscar el sentit profund de la gran mobilització que es va produir a Euskadi i a Espanya per salvar el jove segrestat per un comando etarra. Si el que es busca després del final d'ETA és un relat democràtic i compartit, aquest aniversari ha sigut un fracàs.
Anem a l'origen de la polèmica. És discutible si l'Ajuntament de Madrid havia de col·locar o no a la seva façana principal una pancarta al·lusiva a l'assassinat de Blanco. L'alcaldessa va donar explicacions (no afavorir un menyspreu d'una víctima del terrorisme sobre altres) i després va estar darrere de la pancarta desplegada en una concentració organitzada per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
L'ARTILLERIA DEL PP
Notícies relacionadesPerò que el PP tragués a continuació la seva artilleria ens va fer tornar als anys en què els populars exercien d'oposició a Zapatero i aquest era, si no un còmplice d'ETA, sí un traïdor a les víctimes. Els populars han tret una altra vegada la seva cara més ultra. Uns exemples. Mayor Oreja: «Em sembla trist que Miguel Ángel Blanco sigui un home que tracti de ser amagat per l'alcaldessa». Carlos Iturgaiz: «L'actitud de Carmena és la de Podem i la dels seus col·legues proetarres". Pablo Casado: «Podem equipara víctimes i botxins».
Tot aquest desplegament de crítiques desaforades contrasta amb el que va passar al País Basc, on totes les forces polítiques, inclosa Bildu, van homenatjar Blanco. Seria trist que mentre a Euskadi van cicatritzant les ferides, a Madrid es treballi perquè l'esperit d'Ermua es transmuti en un motiu de crispació i d'apel·lació a les baixes passions.
