Màquines de casino d'Iggy Pop

Sembla que si una papallona bat les ales en un Hard Rock de Pequín, es forma un huracà (o s’encén l’aire condicionat o sona una balada dels Scorpions) en un altre d’Andorra la Vella. O, almenys, el meu cap connecta que finalment prosperi Barcelona World, el dinosaure de l’oci ubicat a Tarragona, i es vegi amenaçat el bar Prize, un dels abeuradors amb més solera de Sant Antoni.

Serà la cadena Hard Rock la que desenvoluarà el faraònic pla. ¿Per a què voldries, si no ets David Meca o la Sireneta, una piscina de 6.000 m2? Potser perquè només cal observar algú ullerós ficant monedes a l’escurabutxaques d’un bar xinès per arribar a la conclusió: ¿Que potser la felicitat plena i la salvació de l’ànima no passen per les 1.200 màquines que promet el complex? Per tot això han abaixat els impostos de casinos del 55% al 10%, però, escolta, ¿qui pensa en aquesta minúcia quan prometen un hotel amb forma de guitarra?

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La seva aposta ètica i estètica, samarretes globalitzades i 'memorabilia' nostàlgica (fer una copa al costat d’una bandana suada per Axl Rose), em recorda el que li diu Mick Jagger a Homer Simpson en un campament de 'rock stars': «Regla número u: ¡Aquí no hi ha regles! Regla número dos: pícnics, prohibits».

La idea de bar rock (i la seva relació amb les lleis) del Prize és una cosa diferent: quan, encara barbamec, vaig entrar-hi per primera vegada, l’estrella era una iguana que residia en una peixera al costat de la barra: en el nom d’aquella mascota (Iggy, per The Stooges) bategava l’esperit del local. Jo l’escrutava enterbolit per la cervesa buscant la resposta al misteri del temps i ella em deparava més experiències psicodèliques que les de Nicolas Cage quan veu rèptils a 'Teniente corrupto'. Aquest, amb els seus petits recitals i la seva fauna de barri, era el lloc on acabaves escoltant guitarres i libant quintos els dimarts que no havies de sortir però t’embolicaves. Ara el bar de llegenda té a sobre uns deutes que sumen el que deuen valer unes quantes suites al complex bilionari. Però, com deia aquella cita comiquera a la novel·la de Junot Díaz: «¿Què li importen les vides breus, anònimes, a Galactus?». A nosaltres sí.