26 febr 2020

Anar al contingut

'Estiu 1993' m'ha deixat una de les escenes més glorioses que he vist en molts anys

Una nena ha perdut els seus pares, tots dos morts en poc temps. No plora. Va a viure a casa d’un oncle i de la seva família. Es trasllada de la ciutat a una Garrotxa idíl·lica i feréstega. No sap com reaccionar, però no plora. De fet, encara no té consciència de la transcendència de la tragèdia. La seva àvia mira d’embolcallar el dolor amb un consol religiós. Però la nena sap que aquell no és el seu lloc al món. 
  

 Per tal de protegir-se, decideix construir una cuirassa, el material de la qual oscil·la entre l’enuig, la malvolença infantil i el descobriment de la natura. Entotsolada, només viu instants fugissers de felicitat. Com diu el poeta Ted Kooser, «hi ha dies que la por de la mort / és tan ubiqua com la llum». La nena, desvalguda, té por i es defensa com pot. Però si la mort no tingués una presència tan evanescent i pastosa, «potser no m’hauria / adonat d’aquesta marieta». 

És així com la nena fabrica la cuirassa. Viu perquè la buidor l’assetja. 
    

Aquest és un resum incomplert de la pel·lícula 'Estiu 1993', de Carla Simón. Em deixo moltes coses, com la colossal escena de Bruna Cusí quan explica a la nena el perquè de la mort de la mare, o com la solidesa de David Verdaguer. Moltes coses. Però sobretot em deixo el final. La nena plora, ara sí, quan descobreix que hi ha una nova cuirassa a punt per afrontar el món. És una de les escenes més glorioses que he vist en molts anys. No se la perdin, sisplau.