Concert al Sant Jordi

'De amicitia'

Joaquín Sabina sempre té un detall, una paraula, una reverència, una broma afectuosa per als seus

2
Es llegeix en minuts
fsp9168

fsp9168 / FERRAN SENDRA

Dimecres a la nit em van agafar moltes ganes de ser amiga de Joaquín Sabina. Tant em faria ser una d’aquelles amistats que es remunten tres dècades enrere, a les quals el cantautor anomena sempre amb un nom en diminutiu –com «Panchito» Varona– o una altra d’estrenada fa poc. «En aquesta gira estrenem noia», va dir al referir-se a la baixista, Laura Gómez Palma, «argentina i poeta». Sabina sempre té un detall, una paraula, un record, una reverència, una broma afectuosa per als seus.

La gira es diu Lo niego todo, com una de les cançons del nou disc, però es podria dir De Amicitiacom l’obra clàssica de Ciceró. «Les cançons no són meves, sinó que són nostres», va dir per ponderar el treball dels seus fidels col·laboradors, Varona i Leiva sobretot. També va tenir el seu moment d’intimitat amb el públic, a qui va regalar gestos còmplices en les lletres de les cançons, i amb qui va dir mantenir un lligam especial des del seu primer concert «gran» a Barcelona, el dia de l’atemptat d’Hipercor. Aquell concert, per cert, el van salvar els seus amics catalans, que li van recomanar no suspendre, com volia ell.

CONDICIONS ESPECIALS

De Mara Barros, corista i ocasional duetista, Sabina ens en va explicar que acaba de gravar el seu primer disc i ens va comminar a assistir al seu primer concert en solitari a Barcelona –«que la noia no se senti sola, que li agafa nostàlgia», va dir– abans de deixar-la ballant sobre l’escenari al ritme d’una cançó que ell li ha regalat i que porta el seu segell: «Hace tiempo que todo es mentira / hace tiempo que el mundo no gira a mi alredor». Veient-la, una es pregunta si ser amic de Sabina no requerirà unes condicions especials. Potser no qualsevol mortal ho pot aconseguir.

Notícies relacionades

Ho dic pels tres que em falten, és clar. Joan Manuel Serrat va fer la seva aparició estel·lar armat amb un tamboret vermell i una gorra de visera, i va dir que hi era «per reclamar el que és meu». Hi va haver una divertida conversa teatral sobre xecs, «pasta gansa» i ingressos en compte i després es van marcar a duo un Paraules d’amor que ja poden imaginar com va deixar els ànims del públic. Tot just uns minuts després van aparèixer projectades a l’escenari les fotos de Chavela Vargas i José Alfredo Jiménez, tots dos mexicans, tots dos referents del protagonista de la nit. Sospito que Sabina és molt de col·leccionar admiracions per personatges de pes –com Benedetti– i que la seva per Vargas va ser corresposta tan sols uns anys més tard, quan la gran intèrpret mexicana va acceptar cantar amb ell la ja clàssica Noches de bodas.

Pel que fa a Jiménez, no sé si van arribar a compartir copes, dolors o acords, tot i que agrada pensar-ho. Sabina el cita, el recorda i sovint posa com a exemple uns versos seus: «Nada me han enseñado los años / siempre caigo en los mismos errores / otra vez a brindar con extraños / y a llorar por los mismos errores». En fi. Ja voldria jo ser Vargas, Jiménez o, ehem, Barros. Encara que també mossegaria per ser Carme Ruscalleda, a qui Sabina –ell deu saber per què– va dedicar una cançó dimecres.