Paisatge amb l’R1

E n el paisatge de la meva vida (el que em va veure néixer, el que habito, al qual torno), no hi pot faltar la línia R1 de Rodalies. Vaig créixer en aquesta línia. Ara hi començo a envellir. La meva biografia podria explicar-se a través de moltes de les seves estacions (Blanes, Santa Susanna, Canet, Caldes d’Estrac, Vilassar de Mar, El Masnou, Badalona, Plaça de Catalunya...) i per descomptat, Mataró, la meva ciutat. De la mateixa manera podrien fer-ho els meus pares i, sobretot, els meus fills. Són ells que continuen agafant diàriament el tren per anar a fer les seves coses. Són ells que perpetuen la nostra relació familiar amb l’R1.

Res de tot això podia ser de cap altra manera. Vaig néixer a la ciutat de Miquel Biada, el controvertit comerciant i prestamista enriquit a Cuba –la seva figura mai s’ha deslliurat de la sospita del tràfic d’esclaus, cosa que també és molt de la nostra comarca– i que avui dona nom a carrers i instituts mataronins.

Miquel Biada va finançar el que va ser el primer ferrocarril de tota la península i, sense saber-ho, va fundar el primer tram de l’R1, de Mataró a Barcelona. Per desgràcia no va arribar a veure quallar el seu projecte, símbol d’un progrés en què ningú creia el 1848. Va morir sis mesos abans que la seva línia s’inaugurés amb actes solemnes, molta pompa i un solemne emprenyament dels conductors de diligències, que veien perillar el seu negoci.

A finals del segle XIX el viatge durava menys del que dura l’actual, perquè s’efectuava sense fer parades. En la meva infància encara hi havia trens directes, que es van suprimir amb l’aparició de cada vegada més estacions. Algunes les he vist néixer, i en alguns casos he compartit l’alegria i l’alleujament per la seva arribada.

A l’R1 li coneixem els costums i fins i tot les manies. Sabem, per exemple, que les tempestes l’amenacen i de vegades la pertorben (el seu traçat és tan pròxim al mar que de tant en tant són la mateixa cosa). A l’hivern patim la massificació de les hores punta, però gaudim de la tranquil·litat de les altres, si ens les podem permetre.

Notícies relacionades

Fer regals (o no) al professorat

El Govern reformarà uns 70 geriàtrics i crearà 504 places

A l’estiu, en canvi, el tren s’omple a tota hora de visitants amb sandàlies, mitjons i enormes maletes multicolors. Tenen reserva als hotels de Calella, de Pineda o potser de Malgrat i se sap si van o venen pel color rosat (de vegades fúcsia i preocupant) de la seva pell. Els nadius estimem aquests turistes que omplen el nostre tren d’accents llunyans i d’olor a protector solar com si fossin maresmencs de soca-rel.

Finalment, la paciència. L’R1 ens ofereix sense recàrrec la possibilitat de desenvolupar-la. Perquè igual que convivim amb un paisatge privilegiat –almenys fins que els combois es capbussen en la negror dels túnels urbans– ens toca fer-ho amb els constants retards, la massificació, la falta de trens en hores de més afluència, la desinformació, el caos o les petites i grans avaries. Tant de bo el paisatge d’aquesta nova etapa ens permeti prescindir-ne, 177 anys després que el nostre tren es posés a rodar per primera vegada.