Sabina emociona al Sant Jordi

En la cançó que dona títol al seu nou disc, Lo niego todo, Sabina es presenta com un antiheroi, «ni ángel con alas negras / ni profeta del vicio», però el seu públic li segueix reservant els principals honors: així ho va expressar aquest dimecres amb un ple al Palau Sant Jordi, dos anys després de l'últim, i amb un altre recital més a la recambra programat per al 13 de setembre. Difícilment hi pot haver un tractament més expeditiu contra les seves inseguretats que les ovacions dispensades al paquet de noves cançons que va obrir la nit.

Sí, Sabina ha tornat exhibint cert múscul compositiu, aquest material que, de la mà de Leiva, l'excomponent de Pereza (que no participa en la gira), i del poeta Benjamín Prado obre una mica el seu espectre estilístic i estira la seva lírica de maduresa. Es tracta de tornar a començar, com va semblar voler-nos dir amb el Begin the beguine, de Cole Porter, que va embolcallar la introducció de la nit, amb fotos de retalls de premsa a la pantalla de vídeo que reproduïen els clixés a l'estil del «Bob Dylan espanyol» a què passa revista a Lo niego todo. Aquesta peça manifest va obrir la sessió amb el seu trajecte solemne, tocada per una tornada llarga i sentimental. Sabina, plantant cara a la literatura que ha envoltat la seva carrera i desmentint el que s'ha dit d'ell, «incluso la verdad».

AQUELLA NIT COMMOVEDORA

Abans d'introduir-se més a fons en el nou disc amb Quien más, quien menos, va prendre la paraula i va recordar que fa 30 anys va oferir el que considera el seu primer concert important a Barcelona, a la Monumental. «Va ser un dia sinistre, el de l'atemptat d'Hipercor. Jo creia que s'havia de suspendre, però la gent, els amics, em van dir que no, que havia de cantar». Un referent «commovedor» que tres dècades després va dir tenir «ficat al cor».

El nou repertori va aportar aires mexicans a Postdata, de country fronterer a la rítmica No tan deprisa, dedicada a J. J. Cale, i jamaicans en la més lleugera d'aquest tram, ¿Qué estoy haciendo aquí? Rock més corpulent a Lágrimas de mármol, un punt àlgid: «¡Superviviente, sí, maldita sea! / Nunca me cansaré de celebrarlo». Una altra peça destacada del disc, Leningrado, amb música del guitarrista Jaime Asua, ex-Alarma!!!, queda fora del repertori per ara. Va tancar aquest tram de set cançons noves Las noches del domingo acaban mal, rematadament stoniana. Feia, sí, molt que Sabina no apostava tant en una gira pel seu disc del moment: una aposta valenta, o una manera de deixar anar llast per així poder dedicar amb tranquil·litat els més de dos terços restants del recital als èxits. Amb moments per a lluïment dels membres de la seva banda, a qui es va referir com «la meva família». Va recordar que «alguns ja van estar en aquella plaça de toros de fa 30 anys, ¿veritat, Panchito?», va apuntar mirant cap a Pan-cho Varona. «Quan creguin que estan cantant una cançó meva, en realitat estan cantant una cançó nostra», va rematar.

PER A CARME RUSCALLEDA

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

La corista, Mara Barros, va cantar la jazzística Hace tiempo que no, del seu recent disc en solitari Por motivos personales, i Sabina va demanar que l'anéssim a veure dijous, que actua a la sala Vivaldi. En contrast amb la seva escena de swing, Varona va recórrer a la rockera La del pirata cojo. Barros va tornar a centrar focus quan va fer la rèplica a Sabina a Una canción para la Magdalena. I si fa dies, a Madrid, Sabina va cantar Yo me bajo en Atocha, al Sant Jordi va rescatar Ahora que..., amb el seu mig temps de rock llatí i els puntejos de guitarra a l'estil Santana, i la va dedicar a «una reina dels fogons, Carme Ruscalleda».

Vam passejar, és clar, Por el bulevar de los sueños rotos, i Mara Barros va lluir veuassa a la copla Y sin embargo te quiero, enllaçada amb Y sin embargo. Després d'altres clàssics -Peces de ciudad, que va dedicar, com fa dos anys, a la periodista Rosana Torres, i 19 Días y 500 noches-, la presència inesperada: Joan Manuel Serrat, evocant les camaraderies a bord del Titanic en una Paraules d'amor entonada per tot el Sant Jordi. Traca final amb fites com Noches de boda, Princesa i Contigo, material amb què tornar a començar sempre resulta una mica més fàcil.