Anar al contingut
Margaret Cavendish, la duquessa resplendent

Margaret Cavendish, la duquessa resplendent

Ricard Ruiz Garzón

Es deia Margaret Cavendish, va ser duquessa de Newcastle, va viure entre 1623 i 1673 i molts la consideren, abans que a Mary W. Shelley, la inventora de la ciència-ficció. Pionera sens dubte, tant del fantàstic com de la literatura femenina (va ser la primera dona a firmar sense pseudònim una novel·la), la que va exercir com a dama de la reina Enriqueta Maria de França ens acaba de regalar, gràcies a la historiadora de l’Autònoma Maria Antònia Martí Escayol, el que podria ser un dels tresors del gènere aquest any: la primera traducció espanyola de The Blazing World, acabada de publicar per Siruela com El mundo resplandeciente.

En la majoria dels cànons, inclosos els del fantàstic, continuaexistint massa

ombra misògina

Homenatjada sovint en l’àmbit anglosaxó (de l’Alan Moore de La Liga de los Hombres Extraordinarios a la Siri Hustvedt d’aquella novel·la germana titulada El món resplendent), aquesta obra de 1666 que segons Martí Escayol podria qualificar-se de «protofeminista, protoecologista, protopostmoderna o protocibernètica» és un clàssic que Cavendish va escriure com a complement a una altra obra científica, un any abans de convertir-se a més en la primera dona a visitar a Londres la Royal Society (cap altra ho faria fins a 1945). Amb mencions explícites a predecessors de la ciència-ficció com Llucià de Samòsata al segle II i Cyrano de Bergerac o Pierre Borel al XVII, El mundo resplandeciente relata les fabuloses peripècies d’una dama que, després de ser segrestada, navega pels pols fins a un món on és coronada emperadriu. Des d’allà, entre homes-peix, homes-ocell, homes-os i homes-cuc, emprèn el retorn, ja com a semideessa encimbellada en els coneixements adquirits, i dicta la seva història a la duquessa de Newcastle. I tot això, juntament amb magnífics trompe-l’oeils que Martí Escayol dissecciona amb lucidesa en el seu estudi preliminar, es va publicar dos segles abans dels primers viatges extraordinaris que consagrarien Jules Verne i H. G. Wells.

Que resplendeixin per tant, com es mereixen, Cavendish, Siruela i Martí Escayol: en la majoria de cànons, inclosos els del fantàstic, segueix existint massa ombra misògina.