Anar al contingut

IDEES

La síndrome de Kótov

Laura Guerrero

La síndrome de Kótov

Ricard Ruiz Garzón

En el seu llibre 'Piensa como un Gran Maestro', l’escaquista soviètic Alexander Kótov va posar nom, el 1971, al trastorn que afecta un jugador quan medita en excés una posició complicada i, per això mateix, acaba jugant malament. Una part de la des d’aleshores anomenada síndrome de Kótov reneix aquests dies al Teatre Romea, on Jordi Bosch encarna amb increïble facilitat els diferents personatges de 'La partida d’escacs', adaptació de l’extraordinària ‘Novel·la d’escacs’ (Quaderns Crema / Acantilado), de Stefan Zweig, que ha dirigit per a l’ocasió Iván Morales.

La representació de 'La partida d’escacs' al Romea arriba amb novetats sobre escacs i literatura

La representació de Bosch, elegant i efectiva, ha tornat a fer ressorgir en llibreries el clàssic de Zweig, tot i que una vegada més, i ja és habitual, acompanyat de diferents novetats sobre escacs i literatura. Així, juntament amb l’obsessiva història del campió Mirko Czentovič i el torturat Senyor B., destaca per exemple el nou 'thriller' de Luis Manuel Ruiz, 'Corazón de marfil' (Ediciones B), també amb un campió mundial davant un home anodí, tot i que en aquest cas amb creatives derivades futuristes. No és gaire diferent quant a plantejament 'El peón envenenado’ (Maeva), del químic i jugador Ricardo Alía, malgrat que en el seu cas hi ha un rerefons basc i un assassí en sèrie.

Que misteri i escacs encaixen bé, a més, ho prova un dels ‘best-sellers’ de la temporada, la 'Reina roja', de Juan Gómez-Jurado, amb un títol carrollià que de seguida juga fora dels escacs malgrat dedicar-los una superba escena amb sacrificis d’alfils. La llista és ampliable si comptem les picades d’ullet, com la d’aquell activista jugador d’escacs que Javier Pérez-Andujar ha inclòs en el seu brillant ‘La noche fenomenal’, però si no sempre és possible acudir als clàssics. I no pels obvis, com el rei Nabokov, la dama Alicia, l’alfil Arrabal, el cavall Pérez-Reverte o els peons de Katherine Neville (la torre, per a Zweig), sinó per molts d’altres, de Poe a Verne, de Borges a Cortázar i d’Orwell a Calvino, que només els més avisats situen en la casella correcta. És clar que, per aquest camí, arribaríem també a E. R. Borroughs i els seus escacs extraterrestres, i per a marcianadas ja tenim la campanya electoral. Per cert, pensant en el pròxim diumenge: vigilin amb la síndrome de Kótov, que la metàfora és fàcil d’extrapolar.