Anar al contingut

IDEES

Ariana Grande i la grandesa adolescent

ANTHONY DEVLIN

Ariana Grande i la grandesa adolescent

Miqui Otero

Quan als voltants de l’estadi, homes de mitjana edat beuen en porró pel broc gros, es pinten les galtes amb els colors del seu equip, es ruixen amb cubalibres, bramen himnes en clau de lo (lo-lo-lo-lo), el resultat els és igual ('hemos venido a emborracharnos'), mostren panxes peludes (estic de set mesos; li diré Cervesa) i ploriquegen al parlar del seu ídol, el reporter acostuma a aprovar-los amb un somriure còmplice que al·ludeix a la grandesa del futbol i a la puresa insubornable que genera.

Però quan aquesta melé emocionada la conformen adolescents a la porta d’un concert, algunes amb ferros en els seus somriures francs i altres amb pell volcànica d’acné que esclatarà d’emoció, que porten la samarreta del seu ídol, que petonegen el seu retrat amb els ulls brillants, que ploren quan canten les seves tornades, que afirmen que ho donarien tot per la seva estrella, l’espurneig de la primera vegada i del primer amor, el reporter esbossa una cara de condescendència i una rialleta paternalista, i el seu discurs es muda a un camp semàntic on no es parla de puresa, sinó d’histèria melodramàtica. 

El gran poder de l'adolescència es manifesta en una passió anticínica que no necessita ni alcohol ni excuses

Com que no acabo d’entendre aquesta diferència, Ariana Grande ens la va explicar l’altre dia: va fer un concert a Manchester quinze dies després de l’atemptat en què van morir 22 dels seus fans. Ella pretenia cantar temes tranquils, però la mare d’una víctima li va dir: «Olivia voldria haver escoltat els 'hits'. Fes que tothom balli. No deixis que ningú et digui el que no pots fer». I ho va fer. I va aconseguir el mateix que aquelles fans de Frank Sinatra, les 'bobby soxers', el 12 d’octubre de 1944, quan van marxar per Nova York corejant el nom del seu ídol (que era com un nòvio, un germà, un pare; encara tots a la guerra), demostrant per primera vegada que el poder de l’adolescència es manifesta en una passió anticínica que no necessita ni alcohol ni excuses. Tampoc de l’aprovació dels adults, que van ser adolescents malgrat que semblen fingir que no ho van ser. Pobres infeliços.