Anar al contingut

El tauler polític espanyol

El creixent protagonisme de Compromís

El creixent protagonisme de Compromís

Astrid Barrio

Per primera vegada en la seva història el valencianisme ha deixat de ser una força testimonial i subordinada i aspira a ser protagonista a Espanya

Una de les principals singularitats del sistema polític a Espanya ha estat la presència constant de partits d’àmbit no estatal, que habitualment coneixem com a partits nacionalistes. Es donava la circumstància, a més, que fins al 2015 aquests partits havien estat sempre els encarregats de garantir la governabilitat quan el primer partit no disposava de majoria absoluta. El principal exponent d’aquesta conducta va ser CiU, que va col·laborar indistintament amb la UCD, el PSOE i el PP, seguida del PNB i CC, que ho han fet amb socialistes i populars, mentre que els partits nacionalistes d’esquerres –com la CHA, el BNG o ERC– solament van recolzar Zapatero en la seva primera investidura. Aquest costum que els partits nacionalistes facilitessin la investidura es va perdre el 2015 però no tant perquè els partits nacionalistes haguessin deixat de ser rellevants sinó perquè les aliances es complicaven. En primer lloc perquè on abans hi havia un partit estatal ara n’hi havia dos, raó per la qual hi havia més possibilitats de vetos creuats, com així va succeir. I en segon terme perquè el partit més donat a col·laborar, CiU, havia desparegut i el seu successor, submergit en l’aventura independentista, era molt poc procliu al pacte.

I va ser precisament en aquest context de canvi quan va començar a emergir Compromís, una coalició valencianista formada pel Bloc Nacionalista Valencià i Iniciativa del Poble Valencià, que, malgrat haver concorregut a les eleccions amb Podem, reclamava autonomia i un perfil diferenciat. Primer sol·licitant la constitució d’un grup parlamentari propi, una cosa a la qual Podem s’havia compromès. I més tard proposant un acord de mínims entre el PSOE i Podem que permetés evitar la celebració de noves eleccions. Tot i que la iniciativa no va prosperar, Compromís semblava disposada a recollir el testimoni del pactisme que ara ja no solament era català, sinó llevantí. Un paper al qual de moment i en absència de competidors –i amb permís del PNB i de CC– no sembla disposada a renunciar. No en va recentment ha proposat a Podem que retardi la seva moció de censura per donar al PSOE temps per definir la seva posició una vegada celebrat el seu congrés federal, cosa que no ha d’estranyar si es té en compte que socialistes i Compromís són socis de govern a la Comunitat Valenciana.

Per primer cop en la seva història el valencianisme ha deixat de ser una força testimonial i subordinada, com ho va ser en el seu temps Unió Valenciana, la representant del valencianisme d’arrel blaverista que va recolzar el PP el 1995 per aconseguir el govern a la Comunitat Valenciana i que va acabar sent pràcticament fagocitada per ell. Ara el valencianisme, en aquest cas de tercera via, és partit de govern a la seva comunitat, governa la ciutat de València i aspira a ser protagonista a Espanya. Un objectiu  que donada l’actual aritmètica i la inhibició dels nacionalistes catalans té al seu abast.

Professora de Ciència Política (UV).