No ens confonguem: el Govern espanyol n'és el responsable

El Govern d’Espanya fa anys que llueix orgullós la seva política de fronteres, migració i asil. En realitat, se n’hauria d’avergonyir perquè ha contribuït a una de les tragèdies humanes més grans del nostre temps. El Govern n’és el primer i únic responsable. No els ajuntaments o les comunitats autònomes. Ni les oenagés, les parròquies, altres partits polítics o els mitjans de comunicació. Anem als mínims. Espanya es va comprometre el 2015, al Consell Europeu, a acollir 17.337 refugiats en dos anys. Una part, reassentats des de Jordània, el Líban i Turquia; l’altra, reubicats des de Grècia i Itàlia. Falten 120 dies i amb prou feines n’ha arribat el 7%. Si el Govern no és capaç de complir aquesta quota mínima, ¿què en podem esperar en política migratòria i d’asil?

Doncs exactament el mateix que fins ara: falta d’humanitat, menyspreu per la legalitat, miopia política i esperança vana que «deixaran d’intentar-ho». Com si fos possible quedar-se sota les bombes. Com si l’ésser humà no hagués estat al llarg de tota la seva història en moviment, buscant millorar les seves expectatives vitals.

La primera excusa que dona el Govern és que «no volen venir». La seva resposta resultaria absolutament hilarant si no ens trobéssim davant d’una tragèdia humanitària. Dit això, és cert que els successius governs han fet tot el possible perquè Espanya sigui un país «antipàtic» per als sol·licitants d’asil. Les oficines per sol·licitar asil en aquest país són poques i estan allunyades dels llocs on es troben els refugiats. L’estatut de refugiat, quan es concedeix, arriba amb un retard realment exasperant. Les places amb prou feines han crescut en el transcurs dels últims anys, i Espanya és un dels països pitjor dotats d’Europa en aquest sentit. El Govern no dona cap senyal de concedir visats humanitaris o facilitar la reunificació familiar.

L’altra excusa és que en aquests moments «no hi ha prou refugiats que compleixin els requisits» exigits. Es refereixen, entenc, a aquells que són a Grècia i Itàlia. Perquè a Jordània hi ha gairebé 700.000 refugiats només de Síria; al Líban, 1,1 milions, i a Turquia, més de 2,5 milions. Per al Líban això és com si Espanya acollís 12 milions de refugiats. ¿De veritat que no són capaços de portar-ne 17.000? ¿A què es deu aquest menyspreu pel patiment humà en un país favorable a l’acollida de refugiats i amb una baixa taxa de xenofòbia?

No s’entén d’una altra manera que el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, no hagi donat una ordre executiva d’urgència per duplicar el personal que hi ha a les oficines d’asil i refugi o que no hagi obert la via per concedir visats humanitaris com sí que ha fet Itàlia. No s’entén d’una altra manera que la ministra d’Ocupació espanyola, Fátima Báñez, no hagi convocat d’urgència una taula de treball per ampliar la capacitat del sistema d’asil i refugi espanyol. Aportant recursos, que certament hi són. I exigint als que s’han retratat amb el «benvinguts refugiats» que acullin. Li ben asseguro que trobarà una resposta.

Notícies relacionades

"Soc aquí gràcies a la gent, no als governs"

Plorar de pena

Mentre no vegem passos, molts seguirem pressionant perquè els únics que poden fer alguna cosa, els ministres Zoido i Báñez, ho facin. No ens confonguem, la responsabilitat s’ha d’exigir on és. La resta és sensibilització amable.

La principal vergonya d’Europa és la mort al seu territori de les persones que busquen refugi. Un dia la història es fixarà en aquesta tragèdia i en destrossarà alguns per inhumans. I serà amb raó.