"Soc aquí gràcies a la gent, no als governs"

El desembre del 2015, Bakr Mahmoud va fugir de Damasc i després d'un periple de set mesos va arribar pel seu compte fins a Catalunya. Ha començat a fer arrels a Mataró i té la targeta vermella que l'acredita com a refugiat, però no se sent còmode sota aquesta etiqueta que carrega des de fa 23 anys, i per aquest motiu ha decidit passar a l'acció. Encara que s'expressa millor en anglès, insisteix a fer l'entrevista en català.

-La seva família és d'origen palestí.

-Els meus avis es van exiliar a Síria fa 70 anys. La meva mare i el meu pare ja van néixer allà però segueixen tenint l'estatus de refugiats, com jo i els meus germans, que estan l'un a Grècia i l'altra a Alemanya.

-Tres generacions amb la mateixa etiqueta.

-Jo seguia sent un refugiat a Síria i després a Turquia, a Grècia i ara també a Catalunya. No vull portar aquesta etiqueta tota la vida, per això intento canviar-ho.

-¿Com?

-Quan la gent del país veu que estàs fent coses en lloc de quedar-te esperant i passar el temps, canvia la mirada cap a tu. Per això fa quatre mesos vaig començar a estudiar català.

-Doncs el parla la mar de bé.

-També soc de la colla castellera Capgrossos de Mataró. Formar part d'una cosa tan bonica em dona una tranquil·litat i una confiança en la vida que no sentia des de fa molt temps; per a mi és com una família. A més faig xerrades a escoles i centres cívics. Per fi em sento útil.

-Ha passat gairebé un any i mig des que va fugir de Damasc.

-Vaig treballar dia i nit per reunir els 1.800 euros que demanaven les màfies per portar-te fins a Turquia. Una vegada allà ja no em quedaven diners, però a través d'un contacte vaig aconseguir que em deixessin pujar a una barca a canvi de pilotar-la fins a Grècia. No tenia cap altra opció.

-Va intentar fer la travessia tres vegades.

-No m'agrada el mar... Vam estar a punt de morir. La primera vegada es va trencar el motor a mitja travessia, en plena nit. La gent tremolava de por i jo plorava d'impotència. No podia fer res per ells.

-Finalment va aconseguir arribar a Grècia i va estar cinc mesos al camp d'Idomeni.

-El primer mes estava molt angoixat i deprimit. Havia deixat el meu país, la meva família, els meus estudis i havia pagat una fortuna, tot per trobar les fronteres tancades i viure en una tenda, passant fred cada dia, menjant el mateix, fent el mateix, i amb una policia brutal.

-¿Què el va ajudar a superar aquell estat?

-Vaig començar a col·laborar amb voluntaris independents, la majoria catalans, que van muntar una escola a Idomeni [el projecte va evolucionar i ara es diu Open Cultural Center]. Si soc aquí és gràcies a la gent corrent, no als governs ni a les grans oenagés; gent com Pep Ferrer i Sílvia Bofill, que em van acollir a casa seva i mai han deixat que em sentís sol.

-¿Va participar en la gran manifestació de febrer sota el lema Volem acollir?

-Sí, però no ha canviat res. Soc l'únic refugiat a Mataró, l'ajuntament ho sap i no ha fet res per mi. L'administració vol que ho fem tot de forma legal, però quan demanem les coses pels canals oficials la resposta sempre és no i això ens acaba abocant a la il·legalitat. Fa vuit mesos que soc aquí i el tràmit dels permisos és molt lent. No puc fer res, ni estudiar, ni treballar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Està decebut.

-Quan vaig sortir de Síria pensava que trobaria governs millors que el meu, però m'he adonat que tots són iguals. Tant els fa si vivim en una tenda en un camp de patates o si estem aquí.