Sense guanys no hi ha plusvàlua municipal que valgui

El Tribunal Constitucional acaba de dictar la sentència definitiva sobre la no obligació de pagar la plusvàlua municipal en els supòsits en què el contribuent no ha obtingut benefici de la venda del seu immoble. Dic definitiva perquè els últims mesos, a manera d’espòiler, el mateix tribunal ja va avançar la seva posició en dues sentències sobre casos similars però referents a immobles situats al País Basc, regulats per les seves pròpies normes forals, però que al final estaven afectades per la mateixa il·legalitat.

En aquesta ocasió, la diferència és que el pronunciament del Constitucional fa per fi referència a la llei reguladora de les hisendes locals, que s’aplica en tots els territoris comuns, és a dir, en totes les autonomies excepte el País Basc i Navarra, de manera que, ara sí, la decisió del tribunal afecta tots els ciutadans d’aquestes comunitats.

De manera que ja es pot afirmar que, quan no es generin guanys amb la venda d’un immoble, no serà admissible l’exigència de l’impost municipal, fonamentalment perquè no es donen les circumstàncies que en permetrien el cobrament, és a dir, perquè l’increment de valor del bé transmès és inexistent. Per tant, els ajuntaments haurien d’abstenir-se d’exigir aquest tribut en aquests casos i anul·lar i tornar les liquidacions ingressades indegudament que no hagin prescrit.

No obstant, i malgrat la rotunditat d’aquesta afirmació, encara queda per resoldre la qüestió no menor de com acreditar que no hi ha hagut cap guany amb la venda de l’immoble, ja que la norma no estableix cap procediment comú que indiqui als ciutadans i a les corporacions locals com actuar en aquests casos.

D’acord amb algunes sentències anteriors de tribunals administratius, s’han admès diferents elements de prova: des d’acceptar les escriptures de compravenda donant per bons els valors que s’hi declaren fins a requerir un informe tècnic de valoració el cost del qual podria superar la quantia de l’impost impugnat. No obstant, per ara, quedaria en mans dels ajuntaments, o dels tribunals en cas de desacord, determinar quina seria la forma com els ciutadans haurien de demostrar la pèrdua de valor dels béns immobles objecte de transmissió.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En tot cas, tots aquells que es considerin afectats per aquesta sentència haurien de presentar l’oportuna reclamació davant el seu ajuntament, acompanyada de tota la documentació justificativa que poguessin aportar, i així interrompre el termini de prescripció que és de quatre anys.

En qualsevol cas, és inevitable i urgent una reforma de la llei de l’impost per part del legislador perquè no només es reconegui en el text de la norma aquest supòsit de no subjecció, sinó sobretot perquè s’estableixi el procediment i els elements de prova que permetin als particulars acreditar davant les hisendes locals la pèrdua de valor dels seus immobles en ocasió de la transmissió, cosa que aportaria seguretat jurídica tant als uns com als altres.