La violència masclista
Un minut de silenci
Cada una de les morts per violència masclista perpetua la imatge de la dona com un ésser feble. Tant que no és capaç de protegir la seva vida ni, encara pitjor, la dels seus fills
ASSASSINATS MASCLISTES Clam perquè laviolència sexista sigui considerada qüestió d’Estat. /
Hi ha un minut en què es mor. En pau o submergit en l’horror. És el succés més íntim, però no és particular. Cap mort ho és. La mort plàcida és un dret que una societat orientada al benestar ha de preservar. La mort envoltada de terror i dolor és un crit que ens interpel·la, un interrogant clavat a les nostres consciències: ¿Podíem haver-la evitat? ¿Estava a les nostres mans fer-ho? Aquest any, ja són 22 les dones que han mort assassinades per les seves parelles i exparelles a Espanya. També quatre nens. No, no és un succés particular. Perquè les conseqüències són enormes. I també són col·lectives.
Un minut d’expiració que arriba precedit de mesos, d’anys de patiment, d’existència aniquilada. Les vides arrabassades són les principals i tràgiques absències. Però, ¿què més perdem en cada nou cas de violència masclista? ¿Què es desprèn de cada mort? Por. Una ombra que cala en l’ànim de totes les dones, que ens diu que podem ser víctimes, que la nostra vida pot estar en mans d’homes. Que el masclisme, aquells acudits, aquells comentaris, aquells gestos que impregnen el nostre dia a dia, també alberga un monstre que murmura, que crida, que el nostre alè no val res.
Notícies relacionadesPerò n’hi ha més, molt més. Perquè cada una d’aquestes morts perpetua la imatge de la dona com un ésser feble. Tan feble que no és capaç de protegir la seva vida ni, encara pitjor, la dels seus fills. Ells també ho saben. Els nens i adolescents que treuen el cap a les notícies també reben el virus de la discriminació. Aprenen ràpid a identificar qui és capaç de provocar por i qui es converteix en l’objecte de l’odi.
¿Què podem fer? Més, molt més. Falten lleis o compliment estricte de les que hi ha. Falta reconeixement públic de cada mort. Denúncia continuada del masclisme en cada una de les seves formes. Tractar-lo amb rigor i serietat, sense caure en l’anecdotari que, a vegades, ajuda a frivolitzar-lo. Pensem. Encara que només sigui un minut. Un minut de silenci. Per respecte a elles. A tantes. I als seus fills assassinats.
