Gent

Hi ha gent que treballa per trobar un lloc als refugiats, que regala els seus dies ajudant-los en camps d’acollida inhòspits, intentant aconseguir que acabin la seva travessia amb vida, mirant de curar les seves ferides. Hi ha gent que posa el seu afany que les famílies no perdin les seves llars, que la soledat no ofegui els que se senten perduts, ni la pobresa els que finalment s’han perdut. Hi ha gent que posa el seu ànim, la seva il·lusió i el seu esforç a arrencar els somriures d’un nen que va aprendre massa aviat el que és la pèrdua.

  

 Cap d’ells se sent tan important com es van creure tots els corruptes que s’han passejat arrogants pels restaurants més selectes, els clubs més exclusius o els hotels més luxosos. Tampoc han trepitjat les moquetes d’alguns despatxos on es decideix que no hi ha pressupost per a polítiques socials però sí per a les grans obres del 3%. Aquests en què es pacten negocis que no saben de fronteres, però que, si fa falta, aixequen tanques, murs, por i menyspreus per protegir els seus interessos.

  

Notícies relacionades

Incendiar l’Estat de les autonomies

Un Pujol de cine

 No, hi ha gent que no progressa en els negocis ni en la política per sentir-se els amos del món i omplir-se les butxaques. No ocupen les portades dels diaris. Ni donen lliçons de moral en tertúlies cridaneres, ni assagen postures i glamur a Instagram. De la majoria 

no en sabem ni els noms. Són, simplement, els que es dediquen a sargir els descosits de l’ambició i l’egoisme.