Tot això

Analitzem la frase. «Sento molt tot això que està passant». És a dir, ho lamento. Em sap greu. Fins a un grau extrem. El subjecte expressa una insatisfacció profunda, amarga. No demana perdó sinó que fa explícita la seva desolació intensa. «Tot això». Aquí rau l’essència d’aquesta breu declaració de Jordi Pujol. «Tot això» és la deixa i els diners a l’estranger, i la dilapidació d’una figura històrica, i les martingales dels fills, i la supèrbia i el menyspreu per tots els pobres ingenus que es van creure el discurs, i aquella sensació intolerable de superioritat, i allò que va dir la Ferrusola al Parlament, allò dels fills, que «van amb una mà al davant i una altra al darrere». «Tot això» és un complement directe que funciona com un gran contenidor de brossa. 

Notícies relacionades

Piscines plenes a l’‘Escuela de calor’

Per no repetir les eleccions

    

Però, ¿què és el que lamenta de debò Pujol? ¿Les malifetes pròpies i les de la família, aquest clan que s’ha anat enriquint de manera fraudulenta i sistemàtica? ¿O només li sap greu el «que està passant» ara, és a dir, les conseqüències personals i familiars, assetjat per la claror, acostumat com estava a l’ombra de la trampa permanent? Salvador Oliva, al diari digital 'Núvol', ha escrit un sonet d’urgència dedicat a Pujol júnior. Al final, hi diu: «Podràs, però, això sí, recordar els dies/feliços, quan robaves, conduïes/i tornaves d’Andorra a tota llet». És en aquells dies de vi i roses quan creixia «tot allò» que ara Pujol lamenta amb un «tot això».