Predir el futur del treball humà

A l’Anglaterra de l’any 1700, predir el futur era il·legal, i en alguns casos arribava a estar penat amb la mort. L’any 1736, es va derogar la pena capital, però els endevins podien patir condemnes de fins a un any de presó. L’any 1951, la Fraudulent Mediums Act va suavitzar la normativa i va obrir la possibilitat de predir el futur «si es feia amb el propòsit d’entretenir».

¿Tenen sentit aquestes prevencions? La resposta que es donava l’any 1700 era afirmativa perquè «al final el poble ignorant és enganyat i defraudat». I és que predir el futur (pràcticament sempre obscur) no és una activitat neutra ni tampoc desinteressada.

En dates pròximes a l’any 1000, el Clero Medieval, recolzat pel papa Silvestre II, va anunciar que estava a punt d’arribar la fi del món, una predicció bastant (o molt) angoixant. Al final no va passar res de res, però la conseqüència d’aquella predicció, segons explica Charles Berlitz (1913-2003), va ser que «es van abandonar les terres de conreu; els que van poder van emigrar a Jerusalem; es van perdonar tots els deutes; els marits i les mullers van confessar les seves infidelitats; el comerç es va interrompre durant setmanes i molts rics repartien la seva fortuna entre els més desafavorits per poder entrar amb bon peu al judici final».

Potser no hem de creure del tot Berlitz, un xarlatà il·lustrat i poliglot (com el seu avi, el fundador de les acadèmies). La realitat és que els habitants de l’any 1000 no comptaven per anys sinó per cicles de la naturalesa, però algun efecte devastador va haver de tenir el fet que el Papa mateix anunciés l’arribada de l’apocalipsi en època pròxima. ¿Què volia aconseguir el Pontífex? Suposo que controlar la població a través de la por.

Passem a la nostra realitat: ¿tenen alguna conseqüència les recurrents prediccions sobre la fi del treball humà suplantat per algoritmes, robots i un llarg etcètera? Per desgràcia, ja n’està tenint. Un jove entre els 16 i els 24 anys que no accedeix als estudis universitaris es pot plantejar, amb raó, si té cap sentit esforçar-se a obtenir un grau de Formació Professional o, més en general, una acreditació professional, si al final del procés només hi ha desocupació estructural.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per aquesta i altres raons, a Espanya, el 70% de la població activa no disposa de cap certificació oficial que acrediti les seves competències professionals i no fa res per obtenir-la, (cosa que la Unió Europea demana per a la mobilitat de treballadors), i al seu torn la FP dual és residual en el conjunt de la Formació Professional.

En conclusió, mentre que les empreses es queixen perquè no poden cobrir demandes de titulacions intermèdies, l’interès mediàtic se centra a profetitzar que el treball desapareix, amb la conseqüència que una franja de joves, els més vulnerables, poden decidir que esforçar-se no té cap mena de sentit perquè al final el resultat no compensa l’esforç que s’ha fet. Una pèssima conseqüència d’una predicció, la de la fi del treball, sense ancoratges teòrics seriosos.