Un petit apunt de cadires i acordions

Avegades, si fa bon temps i surto a caminar, procuro passar per la vorera on hi ha dos petits cafès que han tret dos o tres tauletes a l’aire lliure. A vegades, també, penso que aquell grup de persones són un grup d’actors que l’amo del cafè ha instal·lat a la petita terrassa. Com un director d’escena. Els ha vestit amb camises de colors diferents, samarretes de colors molt desgastats. També els ha posat dos mòbils a sobre de la taula i una visible guia de Barcelona en anglès.

    

Renuncio a la ficció i continuo fent la volta pels carrers veïns, perquè diuen que és bo caminar, sobre tot quan ja fa temps que s’ha superat la «certa edat», que diuen, i quan torno cap a casa aquells quatre turistes ja no hi són. Però veig com arriben sis o set persones que entren al cafè a buscar més cadires.

    

Se m’acut pensar que hi ha una fórmula de l’ordre cadiral que està constituït per quatre elements. Cinc o set cadires, o del que sigui, tendeixen a crear inseguretat. Els números imparells em semblen menys sòlids, però això és una divagació d’algú com jo que no té altra cosa a fer que passejar.

    

El fet és que surten al carrer les cadires, que una noia s’asseu a la falda d’un noi i que un altre noi estira les cames i no dubta a fer més estret el pas per a les dones que venen carregades amb les bosses del súper. 

    

Penso en París i en l’acordionista que passa lentament per davant de les taules del cafè de Flore... Va tocant un vals conegut, un d’aquells valsos que se’ns cargolen per dins, a canvi, només, d’una moneda. Jo trobo a faltar un acordió al meu carrer. Potser sí que és un instrument massa feixuc per dur-lo tota una tarda amunt i avall.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

  

 L’acordió sentimental dels tangos, l’acordió de les antigues i modestes festes majors. L’acordió és impossible al meu barri de l’Eixample. Perquè les motos, els cotxes, els camions i els autobusos ja han patentat les seves músiques de carrer.