Els vells 'best-sellers'

En una de les places del meu barri a Frankfurt, davant de la sortida del metro Merianplatz, van col·locar fa uns quants anys una llibreria allargada de metall, oberta a dos costats, amb dues portes de vidre robust que protegeixen les prestatgeries de la pluja, el vent i la neu. Al seu interior, llibres que la gent deixa. Qualsevol pot dipositar-hi llibres i emportar-se’n els que vulgui. És estrany passar per la plaça i que no hi hagi diverses persones deixant llibres o emportant-se’n. Alguns venen amb bosses o motxilles plenes, altres se’n van amb bosses o motxilles carregades. El propietari de la copisteria de la plaça actua com a padrí de la prestatgeria, de tant en tant surt a ordenar una mica els llibres i a controlar que no hi hagi paperots, encara que no acostuma a passar.

    Jo també m’he desfet de molts llibres a la prestatgeria de Merianplatz, a la qual sempre m’acosto amb el temor de trobar algun dels meus entre els llibres expulsats de les biblioteques personals. Com la primera vegada que et pirategen, algú em va dir que en el fons és un bon senyal, que significa que existeixes, però segueixo sense acabar de veure-li la lògica a aquest argument.

 

Quan deixo llibres allà, procuro recordar quants i en quin lloc els he col·locat per veure si encara hi segueixen estant quan torni a passar. La majoria han desaparegut poc després. Sempre desapareixen. En l’idioma que sigui. He comprovat que quan hi deixo llibres en castellà o en català desapareixen en poques hores. I, encara que em pica una mica la curiositat per saber qui els té ara o de qui podrien ser els que jo me n’emporto, m’agrada aquest intercanvi anònim. Al cap i a la fi, són llibres dels quals, per un motiu o un altre, ens hem desprès, no llibres que hàgim regalat amb entusiasme proselitista després de llegir-los.

    Les prestatgeries de la plaça són també una imatge en miniatura dels hàbits de lectura del meu barri. Gràcies a elles sé que hi ha algú que un dia va començar a odiar la literatura russa, algú que va estudiar informàtica, algú que ha decidit que el tema dels muffins és una xorrada i que per aquí hi viu una persona a qui no li agrada Gary Larson. A vegades els lloms dels llibres t’expliquen que algú ha fet neteja i s’ha desprès de les seves lectures de joventut. O que algú ha deixat enrere la seva fase de teòrics postestructuralistes. I un altre ha acabat el Batxillerat i no vol tornar a veure mai més les lectures obligatòries, una arma infal·lible per arrencar d’arrel les ganes de llegir, però aquest és un altre tema. ¿De qui seria el llibre de la col·lecció Grans Autors Valencians que vaig trobar fa dos anys? Siguis qui siguis, moltes gràcies.

    I també, amb el temps, he anat confeccionant una llista dels vells bes-tsellers. Llibres que fa uns anys no podies no haver llegit. Apareixien a totes les taules i aparadors de les llibreries, a totes les llistes, a totes les fires. I, després, en moltes prestatgeries. Ara, a vegades realment llegits, altres (a jutjar pel seu bon estat) solament comprats, els trobes una vegada i una altra a les llibreries de segona mà i a la llibreria d’intercanvi de Merianplatz. En tapa dura, en l’edició de butxaca o fins i tot en l’edició de luxe llueixen les seves cobertes cridaneres com els vestits de disseny que cobreixen els músculs cansats, una mica flàccids, de les velles glòries del cine d’acció. Alguns encara porten un adhesiu descolorit en què s’anuncia, fanfarrona, la quantitat d’exemplars venuts, com dient «vostè no sap qui vaig ser jo».

¿Què HI havia avui? Un exemplar bastant maltractat d’El perfum, de Patrick Süskind, un altre d’On el cor et porti, de Susanna Tamaro, i seguia allà Sal en nuestra piel, de Benoîte Groult, al qual li està costant sortir. Ahir vaig veure La bona terra de Pearl S. Buck al costat del Tauró de Peter Benchley, en un veïnatge que anava més enllà de la promiscuïtat de l’ordre alfabètic, era el companyerisme forçat de l’asil. Mai hi falten exemplars dels best-sellers locals Johannes Mario Simmel, fet que sol significar que algú s’ha desfet de la biblioteca dels seus pares, o Hera Lind, que va ser en el seu moment la reina del chick-lit alemany.

    Justament o injustament oblidats, caducs campions derrotats les vendes astronòmiques dels quals potser van finançar l’edició de les obres completes de Thomas Mann, allà són, i algú se’ls acaba emportant, només perquè l’endemà altres exemplars apareguin de nou. Exposats un cop i un altre a l’ofensa pública de l’abandonament.

Notícies relacionades

Dia irrellevant

La jugada mestra d’Amazon

    Diuen que els vells rockers mai ho fan, però els vells best-sellers sí que moren. H

Escriptora.