16 jul 2020

Anar al contingut
Fer l'estàtua

JOAN CORTADELLAS

Fer l'estàtua

Jordi Puntí

Que llargues que es fan les setmanes sense Lliga de futbol, sobretot quan els partits de la selecció espanyola no alleugen l’abstinència, sinó que l’empitjoren. Un acaba seguint la segona divisió com si fos la Champions, i s’entusiasma amb aquest Girona que ja té un peu a primera, però no n’hi ha prou. Com que em falta la distracció quotidiana del joc, i m’avorreixen les conspiracions als despatxos, segueixo recordant-me dels detalls de l’homenatge a Johan Cruyff. Passen els dies i les decisions preses per la directiva van perdent la brillantor de la novetat i agafen un aspecte més realista, potser més inconvenient. 

Primer hi ha el tema del carrer, la petició de substituir el nom d’Aristides Maillol pel de Johan Cruyff. Ha faltat temps perquè, en les tertúlies esportives, sortissin els que fan bandera de la seva incultura general i qüestionessin qui era el tal Aristides en comparació amb el gran holandès. Mentrestant, a l’altra banda, els defensors de l’escultor posaven el crit al cel perquè una figura tan notable de la Catalunya Nord perdi definitivament la seva escassa presència en aquesta ciutat que pren el nom del FC Barcelona. Abans-d’ahir, l’escriptor Quim Monzó, que té un estudi a la zona, proposava una altra solució: que el damnificat sigui el cardenal Reig. Entre un cardenal i un escultor, el nostre ajuntament progressista escollirà sempre la solució laica.
 

UN ASSUMPTE D'ESCULTORS

Com que l’assumpte va d’escultors, la següent proposta del FC Barcelona ens sembla fins i tot més fràgil: la figura dedicada a Johan Cruyff que s’hauria d’aixecar a la porta 14 de l’estadi. Tothom sap que les escultures realistes les esculpeix el diable. Ja no queden mestres com Aristides Maillol, amb carrer o sense carrer, per això avui dia la majoria d’escultures són abstractes o d’estil diguem-ne que aproximatiu. Aquesta mateixa setmana s’ha conegut el bust de Cristiano Ronaldo a Madeira, la seva terra natal. ¿L’han vist? El jugador del Reial Madrid ha dit que li agrada, però aquells ulls brillants i el mig somriure del portuguès ens fan pensar que certament l’estàtua no ha passat el control antidopatge. L’estàtua o l’artista. És aquella mateixa sensació de quan un visita el Museu de Cera i a poc a poc s’adona que Picasso, Jordi Pujol i la reina d’Anglaterra tenen un aire de família, només perquè comparteixen una rodonesa de galtes. 

Més enllà de la cara, un altre dels problemes de les estàtues de futbolistes és com representar el jugador. ¿Celebrant un gol, xutant, posant per a una foto? A Doha, no és broma, tenen una estàtua de cinc metres d’altura que reprodueix el cop de cap de Zidane Materazzi en la final del Mundial 2006. La va fer l’artista Adel Abdessemed i no sembla una mala solució: en lloc de fixar-nos en les seves cares, ens atrau el moviment, l’instant que passarà a la història. Si és absolutament imprescindible que tingui una estàtua, doncs, ¿com s’hauria de reproduir Cruyff? ¿Potser amb aquell salt de kung-fu per aconseguir el cèlebre gol a l’Atlètic Madrid? Per fer-li justícia, jo l’esculpiria amb la seva gavardina, a la banda, llepant un xupa-xup i fent aquell gest de les mans que indicava el rondo. El títol de la peça: Toquin, toquin, peloteros