21 set 2020

Anar al contingut

IDEES

Maleït Bukowski maleït

Maleït Bukowski maleït

Miqui Otero

Charles Bukowski deia que parlar amb (i de) altres escriptors és com beure aigua mentre ets a la banyera i que ell, és clar, preferia el vi.

Dissabte em va tocar presentar una pel·li sobre ell a Kosmopolis i el primer que vaig fer va ser xarrupar una ampolleta de Font Vella. Em vaig escurar el coll. Bukowski és com l’asma, vaig dir, o la superes a l’adolescència o t’acompanyarà sempre. Molts ho vam llegir quan érem uns nens. ¿Volen un clixé? A mi m’ho va descobrir l’amo d’un bar de la plaça del Sortidor, davant de l’institut. ¿Un altre? El paio era motard. Alguns detalls rebaixaven l’estampa canalla: em demanava que li portés llaminadures (núvols, regalèssies) a canvi dels llibres que em prestava i quan els meus col·legues veien la meva piràmide d’acné (el meu nas) darrere les pàgines de La màquina de cardar, em cridaven que si era un llibre d’autoajuda. Coses així, i encara sort, salven a un de creure’s un maleït.

Els escriptors maleïts són mascotes d’una societat robotitzada: els seus aduladors es mofen del company de feina arruïnat amb alè de conyac, encara que després es prenen una Coronita el dissabte i es posen a cantar Sabina. ¡Oh, quina bona vida és la mala vida! Però fins i tot Bukowski, el dels «abocats a viure sense melodia ni una vaga esperança d’èxit», va escriure que no és el patiment el que fa un bon escriptor: «Això és pura merda. És l’intent d’escapar-se del patiment».

A mi Bukowski em recorda massa un amic gallec. S’imaginava escriptor però, ja alcohòlic, mai volia tornar a casa i era millor que no el deixessis sol. Un mal matí ens ho vam jugar al futbolí. «Qui perdi decideix si aquesta nit s’ha acabat», em va dir M, amb les ulleres de sol ja trencades. Així que érem allà, en un futbolí d’estació d’autocar, mirant guerxo en l’intent embriac de ficar-nos gols en pròpia porta una vegada i una altra. Qui perdia enviava l’altre a casa. Ja ni es distingien els colors dels ninots, així d’escrostonats els havien deixat els cops i els anys. Tant feia: qui perdia guanyava. El problema, com li va passar a Bukowski, és que va guanyar.